El contracte de lloguer signat el 1989 deixa en blanc el període de vigència però, en canvi, té un annex on s'explicita que no és aplicable la pròrroga forçosa. Pels advocats que defensen els interessos de la Sala Beckett, aquest equívoc respon a un error burocràtic. Es fa difícil imaginar que un propietari permeti fer importants obres d'adequació del local, si pensa que podrà expulsar-ne els llogaters al cap d'un mes, com teòricament permetria aquesta situació paradoxal. Es tracta d'una deliberació que ha d'equilibrar les proves amb l'esperit d'aquest acord civil.

L'alarma a la Sala Beckett va arribar en forma de burofax el maig del 2006. Núñez y Navarro indicava als seus responsables que el seu contracte era irregular i els donava de termini fins a final de juliol per abandonar el local, segons recorden fonts de la Beckett. Dalmau matisa que els enviaments d'aquests documents són habituals i permeten arrencar una negociació per a la finalització del contracte o per a la seva revisió.

De fet, al llarg del 2007, responsables de la sala de Gràcia i de la immobiliària han estat negociant la manera d'arribar a un acord, sense necessitat d'encarar-se en un judici. La conciliació no va ser possible. Núñez y Navarro els proposava un contracte de cinc anys, renovables, amb un lloguer que, sense ser el del preu del mercat, doblava l'actual. Dalmau comenta que la Beckett paga 2,5 euros per metre quadrat al mes, quan el preu de mercat a Gràcia és de 7,5. La proposta d'acord era de prop dels 5, diu Dalmau.

Toni Casares, per la seva banda (tot i que als passadissos del jutjat calculaven que el preu proposat per la immobiliària era d'uns 3.000 euros i no dels 5.000 que diu Dalmau), argumenta que, independentment del preu, la dificultat seria acceptar un termini, amb la por que la immobiliària decidís tirar a terra l'edifici i fer-hi pisos, una hipòtesi que desmenteix el director comercial de Núñez y Navarro.

José Sanchis Sinisterra es lamentava al migdia, als passadissos dels jutjats de via Laietana, no haver pogut esgrimir com a argument el valor cultural de la sala. Quan els fundadors van decidir provar en altres llocs, ara fa nou anys, es van adonar que no podien tancar la sala despreocupadament perquè ja era un petit punt de referència escènica imprescindible a Barcelona. El dramaturg celebra que Toni Casares acceptés agafar el testimoni i donar-li més volada en els nou anys que fa que la dirigeix.

POSSIBLE RECURS