La concessió del Goya a la millor pel·lícula a La soledad potser té a veure amb el fet que els «acadèmics» del cinema espanyol no van gosar premiar de manera absoluta un film de gènere de terror, tot i que, amb més pretensions autorals, bé que ho és Los otros, que va arrasar fa sis anys i que TVE1 va emetre tot just acabada una cerimònia que, no per més ràpida, va ser menys avorrida. Per una vegada, però, els dits acadèmics van encertar-la. No només perquè la segona pel·lícula del barceloní Jaime Rosales, que hi explora amb tanta sensibilitat com sobrietat en les conseqüències de la violència (perpetrada per un terror certament real) en relació amb el dolor de les víctimes, és possiblement la millor de les nominades, sinó perquè conté una recerca formal que fins ara no ha estat gaire reconeguda per uns premis que, a part del cas Almodóvar, han tendit a l'academicisme o a llenguatges més convencionals. Això tot ignorant els camins alternatius que, a fora de Madrid, han seguit cineastes diversament perifèrics i generalment catalans als quals Rosales, després que com a millor director fes un discurs a favor que els pares tinguin cura dels seus fills i els duguin a veure Lladre de bicicletes, va esmentar sentint-se'n el capdavanter en recollir el Goya al millor film: Portabella, Jordà, Guerín, Recha, Lacuesta.

Si els Goya han ignorat aquests cineastes (i aquest altre cinema) és perquè no formen part de la indústria cinematogràfica. Per això mateix, l'aposta per La soledad, sense ser tampoc un producte marginal, sorprèn perquè, gestada gràcies a una beca de la Cinefoundation del festival de Canes, no és fruit de les productores més dominants del cinema espanyol. Però, a més, la decisió és encertada perquè servirà per tornar a fer visible una pel·lícula que va passar massa fugaçment per la cartellera i que només van veure 30.000 espectadors. És just que tingui una segona oportunitat i aquest divendres tornarà a les sales.

La soledad, doncs, va fer el ple de les seves tres candidatures perquè, a més, José Luis Torrijo va guanyar el Goya al millor actor revelació. Malauradament i injustament, cap de les excel·lents actrius de la pel·lícula (Petra Martínez, Sonia Almercha, Nuria Mencía) ni tan sols van ser nominades, però, com a mínim, els Goya a Siete mesas de billar francés van servir per reconèixer el talent creixent de Maribel Verdú i el talent que no decreix d'Amparo Baró. A part d'Alfredo Landa, que no podia articular una frase coherent per agrair el Goya honorífic, Verdú va protagonitzar el moment d'emoció que va semblar més espontani de la nit. El de més altura moral va arribar quan José Luis Alcaine, nou Goya com a director de fotografia, va dir el nom i cognoms de cadascuna de Las trece rosas afusellades a Madrid pel règim franquista tot just acabada la Guerra Civil. Després d'aquest gest d'Alcaine, va semblar encara de més mal gust el vídeo paròdic de Las 13 rosas (reconvertit l'argument en una Espanya dividida entre partidàries del Real Madrid i de l'Atlético de Madrid) signat per Corbacho. No va ser l'únic detall de mal gust. No sóc precisament una fan del landismo, però, després del mal moment que va passar l'actor i per una qüestió de respecte, no va semblar-me gaire delicat que el presentador Corbacho digués que si haguessin donat el Goya a Landa per Luz de domingo haurien hagut d'endarrerir el programa matinal.