dimarts, 5 de febrer de 2008
> El banc no truca
de set en set
JOAN POYANO.
Tinc compte en un banc que em considera tan bon client (literal) que m'envia cartes assegurant-me un crèdit sense garanties tan bon punt el demani; tan bon client sóc que els paga la pena tenir un empleat que em truca a l'hora de sopar per oferir-me inversions que no fallen o targetes de crèdit addicionals sense comissió anual. Les telefonades bancàries irriten perquè a aquelles hores són una bona tocada de collons, i per això mai hauria dit que ara –ho confesso– estaria al peu del telèfon a l'espera que em truquin. No em moc del costat de l'aparell des que he vist que el banc ofereix als nous clients que hi domiciliïn la nòmina i dos rebuts, i només per la mòdica quantitat de 98 euros per despeses de manipulació i enviament, el regal d'un fabulós ordinador portàtil. La lògica em porta a pensar que si fan aquesta oferta als que no són clients també la faran als que ho són des de fa temps, però la trucada no arriba i començo a entendre que són generosos amb la clientela potencial perquè els cal captar passiu, mentre que a la vella no els cal posar-li cap esquer perquè és tan babaua que no es fixa en aquests detalls i és ben feliç col·leccionant extractes de comptes. La cosa els funcionarà fins que la clientela vella es desperti i s'endugui els calés cap a un altre banc; llavors faran el negoci d'en Robert amb les cabres, perdent per un costat el passiu que guanyen per l'altre i, a més, havent de pagar una pasta pels ordinadors esquer.
|
