Què té el carnaval que és capaç d'arrencar, en una tarda grisa i plujosa de diumenge, petits i grans del sofà? Què té aquesta festa que agrada tant als uns i desagrada tant als altres? Tot i que el carnaval ha perdut el sentit religiós, la veritat és que, a casa nostra, les celebracions, de diversos dies de durada, tenen lloc entre el dijous gras i el dimecres de cendra, just abans de la Quaresma, un període marcat, almenys antigament i segons la tradició cristiana, pel dejuni i la penitència. És, doncs, un parèntesi en el temps en què està permesa, i reconeguda, la disbauxa. Un permís per ser una altra persona o personatge, per exhibir-se i admirar, per beure i menjar a dojo i també per lligar. Un permís que alguns esperen durant tot l'any amb delit i per al qual es preparen a consciència.

Ahir, però, després d'un llarg període de sequera, que tenia atemorits petits i grans amb dures restriccions d'aigua, els ruixats que van caure a molts indrets de les comarques gironines van ser un motiu prou important per sortir al carrer a celebrar-ho, fos carnaval o no. Ni la pluja ni el fred no van fer, de cap manera, d'aturador, almenys a Santa Cristina d'Aro, on les colles inscrites –un total de 58– van desfilar estoicament al llarg de la tarda encapçalades pels víkings de la població, en la batejada com a rua de l'Amistat. També a l'Escala, Lloret, Blanes, Palamós i Roses, les rues van tornar a mobilitzar milers de persones pels carrers. Els uns, els que participen a les desfilades, amb ganes de mostrar les disfresses a ritme de samba; els altres, els més mandrosos i tímids, disposats a mirar, a fer fotografies o gravar en vídeos. A l'Escala, la participació de comparses va arribar aquest any a la vintena. A Palamós, tot i que la gran rua va tenir lloc dissabte, ahir encara quedaven ganes de gresca i al matí es va fer una cercavila pels carrers de la vila. A Roses, on se celebra un dels carnavals més famosos i reconeguts de Catalunya, la desfilada de disfresses i carrosses es va fer a partir de mig matí. La passada de Roses és, amb més de dos segles de tradició, la més antiga de les comarques gironines. A partir d'avui, les poblacions continuen amb els actes propis d'aquests dies, com ara l'enterrament de la sardina. I amb el desig que la sequera de la Quaresma sigui simbòlica i no literal.