Julian Schnabel és un aclamat artista multimedial, perfectament situat dins d'una avantguarda novaiorquesa que el porta a presentar concerts de Lou Reed o a establir animades tertúlies artisticoliteràries amb Paul Auster. Dins la vocació multimediàtica de Schnabel, el cinema s'ha convertit en un horitzó que li ha donat un seguit de bons resultats econòmics i un cert prestigi després que Antes que anochezca, sobre l'escriptor cubà Reinaldo Arenas, fos nomenada als Oscar. Malgrat el seu reconeixement, els tres llargmetratges que ha dirigit –si exceptuem el seu documental sobre Berlin de Lou Reed, potser la seva millor pel·lícula– demostren que les seves conquestes comercials no solen correspondre's amb un seguit de conquestes estètiques i que, malgrat que el seu cinema sigui volgudament llaminer, no deixa d'estar envoltat d'unes dosis d'elevada falsedat.
La escafandra y la mariposa és la pel·lícula on el seu joc de falsedats sembla tocar sostre. El punt de partida de la pel·lícula és la biografia real de Jean-Dominique Bauby, l'editor de la revista Elle, que va patir un accident que va paralitzar tot el seu cos amb l'excepció de l'ull esquerre. Bauby va aconseguir comunicar-se parpellejant, fins al punt de poder expressar els seus sentiments i acabar redactant un llibre sobre la seva experiència. Si partim de totes aquestes premisses, podem suposar que La escafandra y la mariposa no és més que un docudrama d'alts valors humans que intenta situar-se en una òrbita semblant a la que va prefigurar Alejandro Amenábar amb Mar adentro. Un home paralitzat converteix la seva habitació en una veritable miratge del món, mentre la seva experiència es transforma en una melodramàtica crònica sentimental que desemboca en el debat sobre la conveniència de l'eutanàsia. Com en el film d'Amenábar, la posada en escena serveix de pretext per articular un vistós joc interpretatiu que porta fins al límit les paradoxes de l'Actor's Studio, i l'actor francès de moda Mathieu Amalric assumeix la funció que tenia Javier Bardem. De fet, totes aquests supòsits són certs si no fos que entre Mar adentro y La escafandra y la mariposa s'hi situa un altre film que Schnabel pren com a referència, Y Johnny cogió su fusil, de Dalton Trumbo. En aquest clàssic del pacifisme, Trumbo parlava de com un cos en estat vegetatiu podia arribar a comunicar-se i aprofitava l'experiència límit per posar-se en la ment de la víctima i establir una barreja entre records, somnis i malsons. Schnabel pretén utilitzar els mateixos supòsits però conduint-los cap una estètica falsament arty. En els primers moments de la pel·lícula –probablement els únics d'interessants–, Schnabel col·loca la càmera a l'ull del protagonista, juga amb imatges enfocades i desenfocades, sensacions que s'atrapen i altres que es perden per mostrar-nos una percepció diferent. A partir d'un moment, abandona el punt de vista per concentrar-se en la història i construir el drama sentimental barrejant el món extern amb el sofriment i les angoixes del pacient. La situació extrema que viu Bauby serveix a Schnabel de pretext per jugar amb les textures de la imatge, fer recreacions estètiques i convertir La escafandra y la mariposa en l'experiència més forçadament moderna de totes les experiències cinematogràfiques possibles. La veritat, però, és que tot es dilueix i la pel·lícula acaba transformant-se en el més convencional de tots els melodrames lacrimògens possibles. El treball de direcció, que va enlluernar incomprensiblement el jurat de Canes, no és més que un exercici de pedanteria i vanitat on l'honestedat de la mirada és sempre absent.
