La tan agradable col·lecció titulada Les Millors Obres de la Literatura Universal, que des de fa uns anys ens ofereix Edicions 62 i de la qual ara, com a subscriptor, he rebut el número 174, va publicar, corresponent al número anterior, el 173, La carretera, de Cormac McCarthy, autor nord-americà nascut el 1933 i guanyador, només fa uns mesos, per aquesta obra, del premi Pulitzer 2007. Aquesta novel·la d'un escriptor candidat insistent al premi Nobel és, per sobre de tot –com diu un responsable de l'edició catalana–, «una lúcida meditació sobre el pitjor i el millor de què som capaços». Obra terriblement desolada, ens submergeix en l'escenari del nostre món sencer convertit en cendres després d'un cataclisme, d'una mena d'apocalipsi que ha volgut respectar el cadàver del que encara constitueix l'espai escènic. L'obra és protagonitzada per un home madur i el seu fill: un noiet pròxim a l'adolescència. El panorama ho és terriblement, de desolat, i ens fa preguntar per què ens descriuen aquella agonia sense cap esperança quan hauria estat millor plegar: arribar a un final absolut, a la desaparició total.

Curiosament, el número 109 d'aquesta mateixa col·lecció és una novel·la també d'autor nord-americà que gairebé duu el mateix títol. En aquest cas, A la carretera, en lloc de La carretera. Es tracta d'una novel·la famosa i molt coneguda de Jack Kerouac, (nascut el 1922, només 11 anys abans que McCarthy), i mig segle anterior a la del Pulitzer 2007. Malgrat aquesta diferència de temps i amb tot el que ha passat durant el període transcorregut, crec que aquestes dues obres imbuïdes del més gran pessimisme resulten de semblants intencions: unes intencions profètiques i esglaonades. Després de la follia dels personatges de Kerouac, podem suposar que el món explota i queden les cendres d'un planeta on els supervivents s'alimenten de les conserves que només s'han socarrimat en lloc de cremar-se del tot. Kerouac va ser ja els anys cinquanta el teòric dels beat, moviment que vol ser una recerca de tipus espiritual i potser només deriva en una oposició del món rebel al món conformista, amb els seus militants potenciats per l'alcohol i les drogues i accelerats al màxim per la gasolina al servei de vehicles potents però tronats. Tot s'ho fan ells, però els personatges enfollits de l'obra A la carretera, de Kerouac, són més lògics i humanament més rics que els morts en vida de l'existència calcinada (no calcigada) de McCarthy. De la primera novel·la, en podem extreure que les guerres són propícies per crear personatges emparentats o identificats amb els beatnicks, i que el fet ha quedat documentat als Estats Units a través de la literatura i dels assaigs, però també arreu on passaren i visqueren guerres es produí el mateix brou propici per crear desesperats entre els joves, molts dels quals continuen sense entendre en quin món els han situat. Aquí, al país, també es van donar mostres de l'existència beatnik, anteriors a les dels Estats Units, perquè la guerra s'havia produït abans. Va ser els anys 40, en la primera postguerra, tan dura. Els nostres beatniks eren anteriors i tan intensos com els nord-americans, però no feien tant de soroll, perquè no tenien ni cotxes ni gasolina ni diners residuals. Gabriel Ferrater Soler, el poeta, en va descobrir un i l'admirava profundament, encara que mai no va arribar a identificar-s'hi del tot.