Hi ha una certa tendència documental encaminada a establir llaços entre pares i fills a partir de confessions o descobertes davant la càmera. El documentalista americà Alan Berliner va decidir construir una part essencial de la seva obra a partir de la memòria perduda del seu avi –Intimate stranger–, un personatge que acabada la Segona Guerra Mundial negociava amb el Japó, o a partir de reveladores converses amb el seu pare –Nobody's busines–. Recentment, el documentalista polonès Lech Kowalski ha assolit un gran reconeixement internacional gràcies al documental East of paradise, on en la seva part central entrevista la seva mare, que recorda l'experiència que va viure als gulags de l'antiga Unió Soviètica. Si haguéssim de veure les arrels d'aquesta tradició podríem parlar de com en els darrers temps s'ha dut a terme una redescoberta de les funciones del cinema familiar com a procés d'enregistrament de la memòria interna d'una família. Aquest fet ha permès que els documentalistes pensessin a com fer pública també aquesta memòria personal en els sistemes professionals.

La qüestió de la memòria és el gran tema que travessa un altre exercici documental en què un fill filma el seu pare i persegueix el passat familiar per resoldre la seva pròpia identitat. L'exercici s'anomena Bucarest, la memòria perduda i té com a principal protagonista Jordi Solé-Tura filmat pel seu fill Albert Solé. El documental parteix del trist moment en què Jordi Solé-Tura pateix un procés irreversible d'Alzheimer i tota la seva àmplia memòria vital s'està perdent irreversiblement. La malaltia porta el fill a preguntar-se algunes coses fonamentals sobre la identitat del pare per tal de poder definir millor quina va ser la seva pròpia identitat. Els laberints de la memòria desemboquen a Bucarest, ciutat en la qual un jove autodidacte que havia aconseguit treure's la carrera de dret, va refugiar-se per tal de dur a terme una activitat clau dins la clandestinitat. Jordi Solé-Tura era locutor de l'emissora del PCE, la Pirenaica, que tenia la seu clandestina a la capital romanesa. Solé-Tura va marxar-hi amb la seva esposa embarassada. La Pirenaica no parava d'emetre un seguit de contrainformacions que contrastaven amb els discursos oficials del règim. Albert Solé va néixer a Romania, sota pseudònim, perquè era fill d'un matrimoni que havia entrat al país amb passaport fals i va acabar essent empadronat a Hongria, per no despertar sospites.

Bucarest, la memòria perduda parteix d'un exercici d'exploració de la memòria familiar, però la seva dimensió no vol ser en cap moment domèstica, ni el seu to vol ser el d'una hagiografia sobre la vida d'un personatge il·lustre. La pel·lícula vol ser sobretot un exercici de recuperació d'una memòria que va ser esborrada perquè pertanyia als mons foscos de la clandestinitat. La part central del recorregut biogràfic que Albert Solé du a terme al voltant de la figura del seu pare se centra sobretot en els anys en què aquest era una peça clau del Partit Comunista. Albert Solé mostra els sistemes de funcionament d'una gent en un temps d'exili, marcat per les seves il·lusions i les seves posteriors decepcions. A partir de Solé-Tura veiem les tensions que van sorgir a la seu del PCE amb l'expulsió de Jorge Semprún i Fernando Claudín o els camins de la lluita clandestina en el PSUC. El to de crònica familiar allunya el documental de l'obra de caràcter informatiu i fa molt més partícip l'espectador de tots aquells llocs de memòria que la imatge cinematogràfica recupera i als quals dóna vida.