L'any 2005, el llavors conseller de Medi Ambient, l'ecosocialista Salvador Milà, assegurava que l'any 2008 Catalunya estaria preparada per fer front a qualsevol situació de sequera. Explicava que s'havien posat en marxa les bases per garantir l'abastament d'aigua a Catalunya, en qualsevol situació, en tres anys. I assenyalava que s'havien previst 27 actuacions que consistien en l'aprofitament dels aqüífers, dessalinitzadores, depuradores i a fer un ús responsable de l'aigua. Tres anys després, l'actual conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, proposa abastar Barcelona amb aigua portada en vaixells de França i d'Almeria. Una interconnexió de conques –prohibida en l'imaginari ecosocialista– via marítima o un titular de 28 de desembre?

Aquesta tardor-hivern de pluges poc generoses està posant en evidència tres fets: primer, que en un any de sequera Catalunya té difícil resoldre les seves necessitats d'aigua sense recórrer a transvasaments que podríem qualificar de quasi depredadors; segon, que amb el transvasament de la conca del Ter i amb la molt limitada conca del Llobregat no és possible assegurar l'abastament d'aigua a la regió metropolitana de Barcelona sense posar en perill l'abastament del territori de la pròpia conca com succeeix amb el Ter i les comarques gironines, i tercer, que per molt al·ludir a conceptes interessants, però mancats de concrecions tangibles avui inexistents, com «la nova cultura de l'aigua», és a dir l'apel·lació al vell model d'estalvi –tan nostrat al nostre país– no se soluciona el dèficit d'aigua. La solució són les dessalinitzadores!, diria la ministra Narbona assenyalant la immensa Mediterrània. I caldria preguntar-li: quin és el consum d'energia d'aquestes fàbriques d'aigua?

Motius diversos