| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 29 de març de 2024


dijous, 31 de gener de 2008
>

L'exemple de Gandhi

Seixanta anys després de la mort del líder pacifista, l'autor recorda que, malgrat el desconeixement que en té la joventut, el seu exemple ha motivat moltes accions, entre les quals destaca la de Lluís Maria Xirinacs

tribuna
Escriptor i periodista


JORDI MALUQUER..

Passa el temps i el qui havia estat un exemple molt proper en la nostra joventut s'esfuma en el record i, segurament gràcies al film d'Attenborough, les noves generacions saben que va aconseguir la independència de l'Índia contra la voluntat de l'Imperi Britànic. Per això ha esdevingut exemple de molts que han volgut assolir independències dels seus territoris però que sovint han oblidat alguna de les seves receptes.

En primer lloc Gandhi venia a dir que no hem de ser mesells. Que davant de qualsevol injustícia cal reaccionar. Ni que sigui amb violència. Era, però, millor intentar la no-violència, com ell va fer. «El nostre enemic no són els anglesos sinó l'abús. I si utilitzem les mateixes armes que ells per foragitar-los, ¿com assegurar que els nostres caps no seran encara més tirànics?» En segon lloc, que no es pot intentar una acció amb èxit si no és proporcionada als elements de què es disposa. Plantar-se a la plaça de Sant Jaume i demanar la independència de Catalunya pot ser un gest i desvetllar consciències, però si no es té el poble al darrere no es pot acomplir el propòsit. Gandhi va aturar guerres fratricides entre els seus amb un dejuni quan ja era una figura nacional. En darrer cas podríem dir que Gandhi, en certa manera, va fracassar. Volia un sol país, laic, ell que era molt religiós, i els anglesos, en donar molt paper a Alí Jinnah, que no era creient, van permetre que se servís dels sentiments religiosos per dividir el territori entre hindús i musulmans, creant les actuals nacions de l'Índia i el Pakistan, amb migracions d'un a altre indret que van produir milers de morts. Després, en zona barrejada i conflictiva, Bangladesh es va segregar del Pakistan.

Un altre aspecte és que Gandhi va preconitzar una ètica personal. Va respectar les tradicions i va acceptar la muller que li van destinar als catorze anys. Va estimar l'austeritat i, a poc a poc, va abandonar la seva figura inicial d'advocat i es va convertir en una mena de santó descalç, embolicat amb un llençol. Era vegetarià i observava una dieta molt frugal. Predicava i practicava la continència. D'ella deia que en treia l'energia per no desviar-se de la seva causa. A Gandhi, adequant les seves fórmules a d'altres realitats, l'han seguit, reconeixent-ho, Martin Luther King i Dom Helder Camara. A casa nostra l'exemple de Gandhi també ha motivat moltes accions. Darrerament dos no-violents que en valoraven l'exemple ens han deixat. El primer, l'agost passat, Lluís Maria Xirinacs, amb la seva lluita reeixida per l'amnistia i la insistència en una Catalunya independent, i que ens va aportar, a la fi, un gest matisat i sublim com el deixar-se morir de manera natural com a revulsiu que servia, d'una banda, per desvetllar la nostra consciència nacional, i, de l'altra, una via personal de reflexió de no aferrar-se a la vida per la vida si no es pot ja ser útil.

El segon era un traductor de la Unesco a París, Gonzalo Arias, nascut a Valladolid, que va tenir l'evidència, en ple franquisme, que els ciutadans espanyols havien de tenir el dret d'elegir el cap d'Estat per sufragi universal. Va publicar una novel·la/programa que es deia Los encartelados, anunciant una acció que iniciaria el 20 d'octubre de 1968. Va sortir a Madrid amb un cartell que deia «Pedimos respetuosamente al General Franco que nos conceda los mismos derechos que a los guineanos: elegir democráticamente al Jefe del Estado.» Em recordava fa uns dies una companya com vam passar l'edició del llibre clandestinament per la frontera francesa. Era l'any 1968. Va participar el 1971 en la marxa Ginebra-València que es va fer per demanar l'alliberament del primer objector de consciència per motius ètics, Pepe Beúnza. Va assistir, com a representant espanyol, a una conferència internacional de la pau a Zeidt el 1972 amb l'Abbé Pierre, Dom Helder, el cardenal Alfrink i representants de moviments d'alliberament de l'Àfrica del Sud, Tailàndia i molts altres països, que és on vaig tenir l'ocasió –hi havia anat proposat per la Pax Christi catalana– de tractar llargament amb ell. De fa anys s'havia involucrat en l'acció d'obrir la frontera amb Gibraltar lligant-se a les tanques, passant pel mar i patint presó per aquestes infraccions. La verja finalment es va obrir el 15 de desembre de 1982. Va morir el passat dia 11, a Cortes de la Frontera, als 81 anys.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.