Hi ha un fet, la mort, que va acompanyat en moltes ocasions d'una situació, la solitud, la qual cosa converteix un fet dramàtic en tràgic. N'hi ha cap altre de més tràgic? Perquè moltes vegades, sobretot per a les persones grans, la solitud és conseqüència de l'oblit i de la falta d'interès de les persones més properes, a vegades amics i quasi sempre la família, i és per això que aquesta solitud és dolorosa, perquè es perd allò que més s'estima: l'interès dels altres per un mateix. Tot coincideix, a més, amb un període de decadència física i psíquica de la persona, i això, òbviament, ho empitjora.

Hi ha una etapa de la vida, l'última etapa de la maduresa i l'inici de la vellesa, en la qual es perden unes capacitats i potencialitats però se'n guanyen d'altres. Es perd vigor físic, es perd capacitat de resistència, es perd memòria, es perd espontaneïtat i rapidesa per reaccionar, però es guanya experiència, capacitat intel·lectual per a l'anàlisi, la síntesi i la crítica, es guanya seguretat i desinhibició social... Mentre la balança no es desequilibra i el que es guanya i es perd és equivalent, o a un mateix li sembli que ho és, la vida és satisfactòria i és vida en el sentit ampli del terme; és a dir, és canvi, evolució i camí.

Però per als grans arriba un moment en què l'actiu no millora i el passiu augmenta; és a dir, es perd molt i es guanya poc, i això genera de manera conscient o inconscient per a la persona un camí sense tornada, d'empitjorament de la pròpia situació, és a dir, d'inici d'una degradació al fi de la qual hi ha inevitablement la pròpia desaparició, és a dir, la mort. És aquest futur inevitablement pitjor que el present, el que produeix una absoluta sensació d'angúnia, d'inseguretat i d'infelicitat. És fàcil aguantar un present difícil si el futur és millor; el contrari produeix pessimisme, nostàlgia i frustració. No hi ha res pitjor que la pèrdua de l'esperança.

És en aquest període, que la solitud comença a fer-se present, de manera imperceptible al principi i més ràpidament després, en la mesura que les pròpies capacitats per interrelacionar-se amb els altres físicament i intel·lectualment van desapareixent.

L'interès de les persones, de les unes per les altres, té una relació directa amb la seva capacitat de comunicació, el projecte en comú i l'ideari compartit, i això, en la mesura que la persona està en una fase de pèrdua de les seves pròpies capacitats per la pròpia evolució de l'edat i la vellesa, va desapareixent, i on hi havia interès i afecte es van fent present la indiferència i la compassió de manera creixent i ineluctable.

La compassió i la misericòrdia per ajudar els grans, que sent grans en necessiten, és a vegades encara més cruel per a ells, en la mesura que es va fent més explícita, perquè van sent cada vegada menys contribuïdors en unes relacions personals que per l'evolució de la seva capacitat intel·lectual es van empetitint. El món modern no ha contribuït a resoldre aquest problema, tot al contrari, perquè fins i tot l'evolució de la mateixa tecnologia ha fet cada vegada l'experiència més innecessària, i perquè la pèrdua de valors socials que havien estratificat en el passat les nostres societats ha fet que la comunicació s'hagi fet més directa, més espontània, menys respectuosa, i això ha portat inevitablement a reduir la importància relativa de les persones grans i el valor de la seva experiència a les nostres societats globals i competitives de principi del segle XXI, on els vincles amb el passat i les tradicions són cada vegada més inexistents. Avui les persones grans no hi caben, o hi caben poc, en la nostra vida diària, en el món econòmic, en la societat del lleure, i fins i tot en la vida intel·lectual i acadèmica, que és on l'experiència, la trajectòria personal i els assoliments del passat tenen més importància i més reconeixement. No tenen cabuda en les diferents entitats socials i econòmiques en què la competitivitat, l'eficàcia i l'èxit són els paradigmes de referència de la nostra societat, i mantenen una total contraposició amb els valors de la vellesa. Podríem dir que en la societat actual no hem sabut resoldre el problema de la vellesa i de la mort, perquè avui la gent gran és menys valorada, respectada i apreciada que en el passat, la qual cosa ha produït una justificada sensació de solitud, d'oblit i de desinterès dels seus propers, siguin amics o parents, i de la societat en general. Ara vivim més, tenim una vellesa més llarga, però no és gaire segur que aquesta prolongació de la vida ens doni més satisfaccions, sobretot si els períodes en què es viu amb una qualitat de vida condicionada s'estira en el temps. Les persones que tenen fe en el més enllà poden encara viure en l'esperança, però en la gran majoria dels casos la por del que és desconegut i el vertigen de la mort fan que es prefereixi viure precàriament que morir. Pels agnòstics acceptar la pròpia desaparició i el fet que la persona quedi només en el record cada vegada més lleu d'uns quants amics i familiars és un fet que la nostra consciència accepta amb una gran dificultat, i és motiu d'una angoixa profunda, encara que gairebé mai formulada de manera explícita. El dret a la vida de la persona i la necessitat i l'obligació moral d'ajudar a viure els nostres amics i parents que no volem perdre ens porta a vegades a situacions doloroses que no tenen gaire sentit, però que són inevitables. És aquesta paradoxa, la que l'avenç científic i la millora de les tecnologies mèdiques han portat com a conseqüència inevitable.