Per sort era jornada de lluna plena i els carrers del meu poble es beneficiaren de la penombra. Després, s'aixecà el dia i la claror ens féu veure les coses d'una manera més assossegada. A més, salvàrem les viandes del congelador i tot quedà com una nit-matinada-matí amb gust de tragicomèdia. Perquè els ensurts, a Catalunya, han esdevingut part de la normalitat quotidiana, i una apagada de llum d'una dotzena d'hores que afecta uns setanta mil usuaris només és una futilesa. Tan acostumats a vorejar el despropòsit, l'emprenyament ha arrelat en les característiques del caràcter col·lectiu i la figura del català emprenyat ja és un prototipus homologat en l'imaginari català.

Novament, aquesta setmana hem constatat que vivim en un país on s'ha invertit ben poc en la conservació i modernització de les infraestructures i línies de subministres, deixats de la mà de l'Estat protector i víctimes d'unes balances fiscals palesament desfavorables. Pels governants empoltronits a Madrid, Catalunya és un territori perifèric del qual cal treure tant com es pugui, fins i tot els vots, però al qual s'ha donar el mínim necessari, només per assegurar-ne la minsa estructura autonòmica. I així anem; i així resulta.

Per enèsima vegada constatem que som un país petit, quasi d'opereta, sotmès a les directrius d'un estat amb ascendència imperial, al qual poc importa que petin les catenàries, s'ensorrin les línies fèrries o es cremin els fils elèctrics. Tot és de fireta, i fins el govern i el Parlament tenen un aire de joguina. No n'hi ha més i res és el que sembla. A la llum de les espelmes les coses són molt més clares i no hi ha res millor per veure de bon ull les proclames sobiranistes i les crides a l'independentisme. L'emprenyamenta generalitzada és un bon cultiu per al futur amb dret a decidir i, encara, per decidir viure d'esquena a tantes dependències d'un estat centralista que tant ens menysprea. Quan tot s'aguanta per uns fils molt prims, només falta una llarga tallada de subministrament elèctric o una horeta de retard en trens de rodalies per argumentar les crides a la revolta. Això no funciona, i encara menys si l'afectat sóc jo i els que es queden sense llum són els carrers del meu poble. De tot, una fàcil deducció de futur: el 9 de març, que votin ells, que votin els que sempre tenen llum i els ve el tren a l'hora. Que votin ells o, millor, els podem botar? Però qui? i fins quan? Segur, sense subministrament elèctric es veu molt més clar el vot abstencionista.