L'escriptora Isabel-Clara Simó ha escrit un llibre, Adéu, Boadella, que és la resposta a un d'anterior, Adiós Catalunya, en què el director de teatre ens explica que marxa perquè detesta el nacionalisme català, que considera pervers i que, diu, cal eliminar. La resposta de Simó no és ofensiva, ni insultant, al contrari, és transparent i argumenta, des del rigor i la pedagogia, les idees de Boadella. Però hi ha persones que opinen, i així ho han expressat amb una certa displicència, que el llibre (el de Simó, vull dir; el de Boadella, en canvi, el deuen trobar imprescindible) no calia i que no valia la pena haver-lo escrit. (Un incís: no us sembla curiós que per algunes persones no calgui ni valgui la pena defensar Catalunya, la seva cultura, la seva llengua i la seva identitat?)

El cert és que Adéu, Boadella, escrit en forma de carta, és un llibre útil, i l'esforç de documentació i d'argumentació de l'escriptora sí que surt a compte. En primer lloc, perquè sempre és bo el debat enraonat de les idees, la confrontació pacífica, l'argumentació i la demostració dels errors: tot això ens enriqueix; són l'insult i la demagògia, els que ens fan tornar més simples.

En segon lloc, el llibre és necessari perquè és humiliant no contestar Boadella quan diu que els nacionalistes catalans som nazis, talibans, totalitaris i altres insults, tots sota el denominador comú de l'odi i del profund ressentiment que sent. Com es pot odiar tant –es pregunta Isabel-Clara Simó– un país? I encara, li pregunta: com es pot odiar tant el país que durant tant de temps t'ha aplaudit tant? L'autora té, evidentment, la seva resposta: Boadella no odia Catalunya, odia les sales buides dels teatres de Catalunya. Però ¿és just i intel·ligent –ens preguntem– transformar la frustració que provoca la decadència en un autoodi ferotge, fins a assegurar que el desinterès del públic és fruit d'una conxorxa nacionalista?

En tercer lloc, el llibre de Simó paga la pena, i molt, perquè, més enllà de ser la resposta concreta al text de Boadella, li serveix – ens serveix a tots– per contestar d'una manera objectiva i mesurada les crítiques arbitràries no fonamentades, el menyspreu tan injust i el recel i la humiliació a què Catalunya en general, i la cultura catalana en particular -que Boadella presenta com una cultura de segona i, sobretot, molt subvencionada–, reben cada vegada més sovint per part dels qui tenen una visió reduccionista i centralitzadora de l'Estat espanyol. I per acabar, calia escriure el llibre per dignitat, la dignitat nacional de tots els qui, com l'autora, estimem el nostre país, amb tots els seus defectes, i estimem la llengua catalana, que és una llengua que respira amb dificultats pressionada per la castellana, la qual, a sobre, ens volen fer creure que està en perill.

El més fàcil, certament, hauria estat no molestar-se a fer aquest llibre. Però l'autora és valenta i és tossuda, i li agraïm que hagi volgut trencar el silenci, sempre tan còmode.