Que una pel·lícula tingui com a escenari principal una perruqueria, malgrat que ara sigui més correcte dir-ne «saló de bellesa» i que el local estigui ubicat a Beirut, pot fer sospitar que s'hi aplegaran una sèrie de tòpics sobre la identitat i la complicitat femenines, així com en relació amb les converses preferents de les dones a l'entorn de la vida sentimental i la preocupació per l'aspecte físic. Caramel, òpera prima de la libanesa Nadine Labaki, no contradiu del tot la sospita, però, assumint els tòpics, a la vegada mostra alguna cosa que els capgira, encara que sigui discretament. Això té a veure amb el fet que presenta aquest món femení condicionat per una sèrie de convencions i repressions. Malgrat que Labaki, volent fer una pel·lícula amable, no aposti per una crítica radical, els seus personatges pateixen pel fet que assumeixen determinats models de dona (o pel fet que no s'hi ajusten) i són menys lliures del que aparenten. Així, volent reflectir la tensió entre modernitat i tradició a la societat libanesa sense que algunes situacions no siguin extrapolables, assenyala les conseqüències d'encarnar alguns tòpics femenins. I també les del pes d'una moral masculinament dictada.

Exemplificant-ho amb els personatges, la mateixa Nadine Labaki interpreta Layale, sempre a l'espera del seu amant casat, del qual, seguint una bona intuïció de la posada en escena, mai es mostra el rostre. Aquesta dona és esclava del reclam masculí que imposa el seu ritme i les seves conveniències. Si Layale és cristiana, Nisrine és una musulmana (i així, sense remarcar-ho, hi ha una aposta per la tolerància i convivència religioses) que, malgrat que s'ha concedit la llibertat de mantenir relacions sexuals sense ser casada, no es lliura del pes de la tradició en el moment de casar-se: que no sigui verge és un problema que vol resoldre mantenint unes aparences que assenyalen la seva submissió futura respecte al marit. Pel que fa a Jamale, assumeix totes les carreges negatives associades a la menopausa i l'envelliment. Rose és la dona gran que sacrifica viure l'amor per respondre a les necessitats d'un familiar. Que la seva renúncia participi de la generositat no significa que no sigui una renúncia molt femenina. Finalment, amb Rima s'introdueix el lesbianisme (i una sensualitat manifesta) en el món de la perruqueria. No es nega a Rima el plaer de rentar els cabells a la seva clienta preferida, però, com a símptoma de la (auto)repressió del lesbianisme a la societat libanesa, aquesta seva experiència fins és incomunicable a les seves amigues, que sempre parlen d'homes i de sexe. Aquestes tensions i contradiccions aporten a la pel·lícula una certa complexitat i un gust una mica diferent d'un caramel, que, amb tot, està fet per agradar, cosa que a la vegada el fa semblant als altres caramels.