Si Josep Borrell va sentenciar que els referèndums els carrega el diable perquè una cosa que sembla tan senzilla com és dir que sí o dir que no al final s'embolica i ningú no sap què vota i molts voten el contrari del que pensen només per fer la llesca a l'adversari, ara haurem de dir que les anomenades plataformes reivindicatives també tenen els cartutxos carregats amb pólvora cedida pel dimoni en persona.

Per exemple, la plataforma que a Mataró es va crear al voltant del lema «Salvem can Fàbregas». Can Fàbregas és una antiga fàbrica inclosa en el catàleg dels edificis històrics i artístics de Mataró, en els terrenys de la qual El Corte Inglés vol aixecar uns magatzems que segons l'Ajuntament han de dinamitzar el comerç del centre urbà. La plataforma Salvem Can Fàbregas vol preservar la fàbrica històrica i artística de la destrucció que la instal·lació d'El Corte Inglés comportaria. O, almenys, és això el que la plataforma va dir de bon començament. Perquè el que passa és que des de bon començament fins ara els arguments s'han anat embolicant com si es tractés d'un referèndum, i ara, si a mi em fessin dir què pretén la plataforma en el seu conjunt, la plataforma com a plataforma i veu única, la veritat és que no sabria com posar-m'hi.

La plataforma: ¿vol salvar can Fàbregas o vol que El Corte Inglés no se situï en aquell lloc? El 28 de desembre passat algú relacionat amb la plataforma va organitzar una innocentada consistent a convidar els mataronins a anar a les oficines municipals per donar suport per escrit a la instal·lació d'El Corte Inglés. De can Fàbregas, no se'n deia ni una paraula. El que semblava molestar a l'autor de la broma era El Corte Inglés i la gent que pugui voler que aquest comerç obri portes a la ciutat. I llavors: ¿els contraris a El Corte Inglés de la plataforma hi són contraris perquè són botiguers que no accepten aquesta gran competència o hi són contraris perquè El Corte Inglés representa el poder, el gran capital i posar-s'hi en contra fa progre? O potser són les dues coses, vull dir que per una part hi ha els botiguers temorosos i per l'altra hi ha els progres i tots dos es donen suport mutu?

La setmana passada, com a gran i exclusiva notícia fruit d'una feina d'investigació, es va saber que el regidor d'Urbanisme, Ramon Bassas, era parent dels antics propietaris dels terrenys que han estat venuts perquè El Corte Inglés tingui on acomodar-se. L'Ajuntament ha portat molt malament tot el procés de can Fàbregas. Primer catalogant la fàbrica sense mirar-s'hi ni calcular-ne les conseqüències, després volent-la descatalogar i encara després, i com a innocentada insuperable, estudiant si l'edifici es podia desmuntar peça a peça, totxana a totxana, per ser muntat més enllà com si parléssim d'un temple egipci i com si un ajuntament que ha estat incapaç de restituir al seu lloc de la Riera les antigues majòliques modernistes de la impremta Vilà –que estan numerades i a punt de muntar en un magatzem– pugui tenir gaire credibilitat a l'hora de traslladar fàbriques de lloc. Ara: retreure municipals parentius en una ciutat on tothom està emparentat i concloure que això és prevaricació o corrupció o aquestes coses que es diuen són ganes d'un pet fer-ne cent esquerdes. O és que la plataforma el que persegueix és posar en crisi el govern municipal? Però que no parlàvem d'una fàbrica històrica i artística?

Si tothom té veu, si tothom diu i parla, jo també hi diré la meva des de fora de la plataforma que ha deixat en minoria els que parlaven d'història i d'art. Jo dic que can Fàbregas, que ja no havia merescut l'interès dels primers catalogadors els anys 1979 i 1980, pot anar a terra. Pot anar a terra amb dues condicions. La primera, salvant els elements que mereixin interès, com ara la xemeneia i altres que hi hagi. I segona, invertint tots els diners que es pensaven fer servir desmuntant, traslladant i muntant l'edifici i els diners que El Corte Inglés pagarà amb motiu de la seva vinguda per arreglar i mantenir i convertir en un gran centre ciutadà l'antiga fàbrica de can Marfà, el millor exemple d'arquitectura industrial que ha tingut i té Mataró i que des que va tancar no s'hi ha fet res ni ha tingut plataforma que hagi obert boca. Salvem can Marfà, que can Marfà val la pena. El seu abandó sí que seria motiu de mocions, interpel·lacions i peticions de destitució tant dels governs com de les oposicions. Que una cosa no treu l'altra? Que es poden salvar les dues fàbriques? Sí. I amb quins diners, si en trenta anys no se n'han trobat per arreglar la principal, la més històrica i la més artística?