Les cases barates de Tarragona eren, inicialment, un nucli de 35 cases singulars d'una planta als afores de la capital del Camp, d'estil colonial anglès, construïdes en els anys 30 com a habitatge social –sobretot per a obrers del sector ferroviari i del port de Tarragona– per iniciativa privada mitjançant el sistema de gestió cooperativa. En l'actualitat, a la pràctica, són un conjunt residencial ja incorporat a la trama urbana, que consolida un racó de tranquil·litat enmig d'una de les zones de creixement més frenètica de la ciutat i que ha topat amb el model d'expansió decretat pel pla d'ordenació urbanística municipal (POUM), que aposta per edificis grans a l'entrada de Tarragona des de Lleida. Aquesta topada va tenir conseqüències traumàtiques per als residents de les cases barates abans de l'estiu del 2007, quan es van assabentar, pels mitjans de comunicació, que el POUM inicialment aprovat per l'anterior equip de govern preveia la desaparició de les 35 cases i la reubicació dels seus veïns en pisos protegits. El mateix va passar als veïns d'altres zones de la ciutat, però en el cas d'aquesta petita barriada, com s'anomenava originàriament, els afectats, més enllà de la defensa de la seva propietat, s'han aferrat al valor específic del conjunt, de fet incorporat al catàleg municipal de béns protegits, però amb una qualificació que, paradoxalment, permet la seva desaparició.

MÉS DE 3.500 DOCUMENTS
En plena lluita contra el POUM, la comunitat de propietaris, hereva de la cooperativa La Colectiva, promotora inicial rebatejada pel franquisme com a cooperativa El Pinar i posteriorment dissolta en els anys 70, va rescatar d'un armari més de 3.500 documents que acrediten la singularitat històrica, social i fins i tot arquitectònica de les cases barates, dissenyades, segons consta a l'arxiu, per un equip d'arquitectes catalans de reconegut prestigi entre els quals hi havia els germans Monravà, que també van dibuixar la Casa Malé, el Museu Arqueològic i la Ciutat Residencial. Entre l'extensa documentació, també hi ha plànols, diaris, llibres d'actes directives, llibretes d'amortitzacions, llistes de socis, fotografies –la cúpula territorial d'ERC envolta l'alcalde republicà Pere Lloret en la inauguració de les cases barates– i molta correspondència del president de la cooperativa i de persones vinculades a l'ens amb càrrecs del govern estatal de la segona República, fins i tot ministres com ara el tortosí Marcel·lí Domingo, per demanar ajuts i agilitar la tramitació de la urbanització. Tot i que van gaudir d'exempcions fiscals, d'ajuts no en van rebre, ja que la llei estatal de cases barates era del 1911 i la seva aplicació ja agonitzava. Però, a la vegada, segons argumenta ara el resident i professor de la URV Jordi Gavaldà, la gestió exclusivament privada hauria permès que, a diferència d'altres cases barates d'arreu de l'estat impulsades per empreses semipúbliques, les de Tarragona no només no es van deixar degradar, sinó que avui els seus defensors afirmen que constitueixen un patrimoni únic a Catalunya pel seu estat de conservació. El referent de Gavaldà és un conjunt de cases del mateix estil que a Amsterdam conviuen amb l'Acadèmia d'Arts Escèniques. Per què no, a Tarragona, amb el futur Corte Inglés?

Una visita a la majoria dels habitatges permet concloure que el seu estat actual és aparentment formidable, també els fonaments. Això i les grans prestacions dels seus interiors contrasta amb una imatge exterior més incerta, i per això el nou equip de govern, quan es va comprometre amb els propietaris a anul·lar la desaparició, també va acordar amb ells un pla de millora perimetral, per uniformar encara més un conjunt estèticament excepcional. Els propietaris hi estan d'acord, però no toleren que s'especuli amb l'estat dels edificis ni que revifin «mentides» escampades per argumentar el POUM com ara la suposada edat avançada dels veïns o la falta de sol, cosa que contrasta amb la realitat tangible. Les cases van ser construïdes tot just per millorar «la salubritat dels habitatges de la classe treballadora», perquè disposessin d'«abundant sol i aire sa», tal com indica un document de l'any 34. Un dels veïns recorda que l'exalcalde Nadal li va oferir «fins a dos i tres pisos protegits» a canvi de la seva casa a expropiar, i riu, irònic, davant del seu jardí, des de la segona planta d'una casa que ara, convertida en dúplex, té uns 180 metres quadrats habitables. «On trobarem una cosa així?», es pregunta.

Actualment un 5% de les cases estan tal com es van construir originalment, un 30% van ser rehabilitades pels mateixos propietaris als anys 80, i la resta, transformades més recentment, algunes en dues plantes. Els veïns asseguren que sempre han seguit les indicacions dels tècnics municipals, que haurien avalat llicències d'obres de reforma poc abans de l'aprovació del POUM per part del ple municipal.

Els veïns demanen en les al·legacions presentades al POUM que les cases barates es protegeixin com a «testimonis tipològics de planejament urbanístic». Mentre esperen l'aprovació provisional del pla per part de l'Ajuntament, han posat la documentació de l'arxiu a mans d'un grup de geògrafs de la URV perquè l'estudiïn.