dimecres, 23 de gener de 2008
> Fins arribar a la pintura com a origen
IMMA MERINO.
En una entrevista a José Luis Guerín, a propòsit del seu film Tren de sombras (1997), hi llegeixo aquest comentari del cineasta: «La fotografia congela un instant, mentre que el cinema flueix com el temps de la vida. Cada fotograma és una fotografia, però en la seva successió adquireix una naturalesa diferent. En la meva adolescència vaig començar a filmar perquè vaig adonar-me que amb les fotografies no podia captar la bellesa de les meves amigues. El seu ritme interior s'escapava a la instantània congelada». Tot i això, a la mateixa Tren de sombras, en la revisió final a la moviola de les pel·lícules familiars hipotèticament rodades pel cineasta amateur Gérard Fleury en un castell de la Normandia a finals dels anys vint, els fotogrames s'alenteixen i fins es congelen a la recerca d'alguna cosa amagada, o tot just entrevista, en el seu moviment cinematogràfic. Deu anys després, en algunes peces de la instal·lació Las mujeres que no conocemos, Guerín reprèn els personatges de monsieur Fleury i la seva filla Hortense a través d'imatges de Tren de sombras i també de fotos més recents de l'actriu que va encarnar Hortense i que, de fet, continua encarnant-la. Així, revisant la pròpia obra, o fent-ne variacions, fa present els antecedents d'una meditació sobre la naturalesa de les imatges, que sempre intenten capturar alguna cosa que s'escapa i van deixant una empremta misteriosa mentre el temps hi passa. Amb Las mujeres... (una proposta que porta dins seu la renovació del desig inaugural de Guerín com a cineasta: retratar les dones que atrauen la seva mirada) hi ha, però, un decidit retorn a la fotografia com a origen del cinema. D'aquí, retenint el moviment dels fotogrames o bé encadenant les fotografies, Guerín reintenta captar la bellesa de les dones, ara desconegudes. Per tornar a ensopegar amb la fugacitat i el misteri: «Entre una fotografia i una altra hi ha un pou sense fons, una absència, un temps fugat». A la vegada, en aquest treball hi ha la gènesi d'En la ciudad de Sylvia, tot i que algunes imatges són extretes de la pel·lícula o del seu rodatge. Però, com a exemple concret, s'hi mostra que la inspiració de la pintada Je t'aime Laure als carrers d'Estrasburg hi és en una que va veure a Florència (Ti amo Laura) el 9 de setembre de 2003. I en Petrarca, evidentment. En l'origen del cinema hi ha la fotografia, però, tal com ho entén Guerín, al capdavall hi ha la pintura. Creu que els cineastes, preocupats per retratar el cos humà, són els hereus dels pintors antics. Així el cinema de Guerín va decantant-se cap al retrat o cap a l'esbós que esperen ser completats per l'espectador. A més, en la peça que, en relació amb la instal·lació de Venècia, hi ha afegit al CCCB s'hi fa present la pintura. I el fet de mirar la pintura. Les imatges de la nova peça han estat filmades a museus i, a propòsit de l'exposició Dreyer i Hammershoi, també al CCCB. Guerín filma (mira i retrata) persones que miren pintures (de Vermeer, Delacroix, Manet, Gauguin...) i retrats pictòrics (o autoretrats, com ara de Rembrandt i Van Gogh) que semblen mirar-nos. Un bell treball sobre la mirada, sobre la imatge pictòrica, sobre les pel·lícules que les pintures conviden a somiar o a imaginar.
|
