Al Líban, després d'un llarg conflicte civil i intervencions militars estrangeres, l'empresari i posteriorment primer ministre assassinat Rafiq Hariri va proposar un pla de reconstrucció de la capital. A principis dels noranta, amb bona part de la ciutat destruïda i un estat sense divises, el multimilionari va finançar les obres, mitjançant la seva promotora Solidere, a canvi del traspàs de la propietat urbana dels barris del centre. Anys després, Beirut semblava recuperar l'antiga esplendor que l'havia caracteritzat. Amb una diferència. La població més modesta n'havia estat expropiada i expulsada vers nous espais de marginació sense serveis ni el glamour de la Corniche. Després dels bombardejos israelians, l'estiu de 2006, la majoria de libanesos d'extracció popular es van oposar als ajuts internacionals proposats a la trobada de París. Malgrat que els diaris parlaven dels 7.600 milions d'euros oferts per occident per a l'enèsima reconstrucció, manifestants i vaguistes no estaven disposats a acceptar les draconianes condicions que diplomàtics i funcionaris dels organismes financers volien imposar a canvi, consistents en una onada de privatitzacions, crèdits bancaris, reduccions pressupostàries i desregulacions que havia d'assumir un govern no massa sobirà. Els libanesos ja partien de la mala experiència anterior, i no volien tornar a deixar-se enganyar.

Paral·lelament, militants de Hezbol·là i altres grups islamistes van tirar endavant el seu propi pla. Amb les runes encara fumejants, els comitès veïnals associats a l'organització xiïta van passar pels habitatges afectats, avaluaren danys, i lliuraren quantitats en metàl·lic als afectats fins als 12.000 dòlars per família, per tal que aquestes poguessin encarregar-se directament de la reconstrucció. Els van rebre amb els braços oberts, perquè els seus militants venien oferint educació, assistència sanitària i polítiques de suport a les famílies, no únicament mitjançant un generós finançament per part de Síria o l'Iran, sinó perquè, i molt especialment, lideraven l'autogestió comunitària, tot coordinant el treball dels propis afectats. Donaven feina a metges, mestres o paletes que en altres circumstàncies estarien desocupats o sospesant l'incert camí de la immigració clandestina. En termes entenedors, Hezbol·là muntava un estat del benestar a partir de l'esforç comú, mentre que els tecnòcrates de París tractaven de desmantellar els residus de l'administració pública del Líban.

L'episodi il·lustra el perquè de l'expansió de l'islamisme. Processos similars es produeixen amb Justícia i Caritat al Marroc, Hamas a Gaza o els Germans Musulmans a Egipte. Mentre l'agenda econòmica internacional pressiona els governs del Magrib i Orient Mitjà per tal de desmuntar l'estat, amb la intenció d'obrir al mercat i la inversió qualsevol cosa que pugui ser rendible, diversos grups aplegats al voltant de líders espirituals i amb la cohesió que ofereix una pràctica religiosa en què la solidaritat comunitària esdevé pilar teològic, tracta d'ocupar, amb èxit, l'espai que l'estat oficial abandona.

Resulta tan còmoda com inefectiva la propaganda transmesa pels mitjans de comunicació. L'associació d'islamisme radical amb terrorisme pot tranquil·litzar moltes consciències perquè així és possible caricaturitzar un moviment de fons i ple de matisos, que posa en evidència el «model de desenvolupament» vigent ba sat en el creixement asimètric, l'increment de desigualtats, l'erosionament de les classes mitjanes i l'exclusió d'amplis sectors. És per això que sovint la manifestació de descontentament social expressada religiosament sol camuflar-se en un discurs de bons i dolents, entre democràcia i islam. Tanmateix l'islamisme radical és una religió reinventada, mentre que la tan lloada democràcia esdevé de manera creixent un decorat buit, perquè com explica Robert Reich, resulta incompatible amb una economia de mercat que actua amb canibalisme social i sacrificis humans –la pobresa, les deslocalitzacions, l'exclusió social–. Per a l'administració nord-americana, democràcia significa sotmetiment a les directrius del capital risc transnacional. I els països resistents a la lògica neocolonial, amb prou valor per mantenir estrictes regulacions econòmiques o el control dels propis recursos, com ara l'Iran i Síria, passen a formar part de l'eix del mal. Massa sovint, per a l'habitant empobrit d'un suburbi nord-africà o el llicenciat universitari sense perspectives, el dilema entre religió i occident representa l'elecció entre la solidaritat comunitària i la fragilitat individualista d'un mercat on pocs són els elegits. Es dóna la paradoxa que l'islamisme sovint es tradueix en la millora tangible de les comunitats, mentre que el model occidental i democràtic es presenta com un paradís inabastable, on cal molta fe en les recompenses d'un futur indeterminat. Si la democràcia deserta de les seves obligacions d'assegurar la igualtat mitjançant polítiques redistributives, cal preparar-se per a l'extensió creixent d'alternatives, per retrògrades que ens semblin. A no tothom agrada l'american dream. La majoria es conforma a tenir les necessitats bàsiques cobertes quan està despert. I no importa massa qui les faciliti.