Els analistes asseguren que la política exterior no ajuda a guanyar les eleccions presidencials nord-americanes, però que, en canvi, pot ser determinant a l'hora de perdre-les. I a menys d'un any dels comicis presidencials del 7 de novembre, és evident que la gestió del departament d'Estat de George W. Bush és una pedra a la sabata per als candidats republicans. Un cop més, el taló d'Aquil·les és a l'Orient Mitjà. L'error de càlcul de la guerra de l'Iraq és una peça més en la cadena de despropòsits del gran projecte de democratització dels països àrabs potenciat pel govern de Washington després dels atemptats de l'11-S. El pla preveia un gran Orient Mitjà democràtic en què la llibertat i el multipartidisme serien l'antídot contra el radicalisme islamista i el terrorisme. El resultat, però, ha estat exactament el contrari. Més violència integrista i més tensió a la zona més explosiva del planeta.

Dels diversos processos electorals que s'han convocat a l'Orient Mitjà durant la presidència de George W. Bush, dos han reunit els elements bàsics d'uns comicis democràtics, com a mínim tal com s'entén a Occident, els de l'Iraq i els de Palestina. Els primers es van desenvolupar sota l'ocupació militar nord-americana, i els palestins es van convertir en un irònic fracàs per als interessos de la Casa Blanca. De fet, la previsió dels neocons –els ultraconservadors–, que han dirigit la política exterior dels EUA durant bona part de període presidencial actual, va quedar en no res quan els palestins van donar majoritàriament suport a Hamas, que té una àmplia majoria al Parlament palestí. Això no entrava en els plans dels nord-americans, i la resposta va ser el bloqueig del govern palestí, amb la col·laboració entusiasta de la permanentment desorientada UE, amb Javier Solana.

ELECCIONS QUE NO VALEN
El procés electoral va ser impecable, però com que el resultat no era el que convenia als països industrialitzats, la resposta va ser deslegitimar-lo i ofegar econòmicament la Franja de Gaza, on els islamistes havien guanyat de manera aclaparadora. Més enllà de les consideracions relatives a l'estigma terrorista de Hamas, el cert és que aquesta contradicció evident va despullar l'estratègia democratitzadora de Bush a l'Orient Mitjà. Era una segona versió del que ja havia passat a l'Iraq. La convicció dels nord-americans era que els iraquians abraçarien sense reserves la llibertat i la democràcia que els marines portaven incorporades a la punta dels fusells, i que l'ocupació seria un passeig militar. Quatre anys després, la guerra a l'Iraq és el pitjor malson del president, i és un dels factors que poden fer decantar la balança final dels comicis presidencials a favor dels demòcrates. La falta de coneixement del territori i de la idiosincràsia dels habitants dels països àrabs va ser determinant per fer fracassar el teòric pla dels buròcrates de Washington, que havien somiat una conversió de la població a l'estil de sant Pau i la famosa caiguda del cavall. La conclusió és que cada cop que els votants dels països àrabs i musulmans han pogut escollir lliurement els seus representants, n'han sortit reforçades les formacions extremistes. Exactament el contrari del que preveia el pla del gran Orient Mitjà. La resta d'eleccions a l'Orient Mitjà que s'han fet en els últims quatre anys de presidència de Bush en general no es poden considerar plenament democràtiques. A Egipte, per exemple, el president, Hosni Mubarak exerceix un control ferri de l'oposició; a l'Iran teocràtic les urnes van donar el poder a l'integrista Mahmud Ahmadinejad; al Líban la violència i la llei electoral discriminatòria contaminen les eleccions, i a Jordània i l'Aràbia Saudita –excepte Israel, dos dels aliats més ferms dels EUA– la democràcia és un miratge. Finalment, al Pakistan els plans nord-americans també han fracassat estrepitosament. Aquest país és considerat la zona més explosiva del planeta, perquè comparteix frontera amb l'Afganistan i perquè és el cau dels terroristes d'Al-Qaida, perquè té un contenciós obert amb l'Índia arran del Caixmir i perquè és una potència nuclear. L'assassinat de Benazir Bhutto, la líder moderada en qui els EUA havien dipositat les esperances perquè conduís un relleu sense traumes de la dictadura de Musharraf a una democràcia homologada, obliga a repensar tota l'estratègia a menys d'un any de les eleccions i sense opcions clares. És l'últim fracàs de la visió internacional del renascut Bush. I és que això ja ho tenen, els conversos: creuen que tothom ha begut l'aigua de les fonts de la seva convicció, i que tothom comparteix amb la mateixa passió la fortalesa de la seva fe. I no sempre és així, encara que es tracti de principis tan indiscutibles com la llibertat i la democràcia.