Què és avui un cineasta? Fa uns anys era qui convertia el cinema en la seva professió o l'autor que posava de manifest la seva concepció del món en una sèrie de constants estilístiques i temàtiques. Avui, en canvi, els cineastes ja no fan només pel·lícules per ser projectades als cinemes. El concepte d'autor, heretat del romanticisme, ha donat pas a un concepte més mercantilitzat en què l'autor ja no és només un creador sinó, sobretot, una marca. En els anys cinquanta, quan el públic anava a veure una obra d'un determinat gènere es creava el seu horitzó d'expectatives. Sabien que en un western hi hauria cavalls i pistoles o que en un melodrama es traurien els mocadors. Actualment, un part significativa del negoci del cinema funciona al voltant dels autors com a marca. Els espectadors saben el que esperen d'una pel·lícula de Pedro Almodóvar o de Tim Burton. Els grans noms són els que es venen en els festivals, en la premsa i en les campanyes de promoció. Aquesta mercantilització de l'autor ha provocat que l'èxit dels cineastes no radiqui tant en la comercialitat de les obres que realitzen, sinó en la forma com poden arribar a vendre's ells mateixos i penetrar en determinades esferes intel·lectuals. En el territori de l'art contemporani, per exemple, l'artista ja no triomfa tant per les obres que ven, perquè bona part de la creació més interessant no està pensada per ser venuda sinó per circular per les institucions. Els artistes reben encàrrecs per fer instal·lacions dels organismes públics. Avui, per assolir la distinció, els cineastes no han de fer una obra que tingui èxit en els multiplexs, sinó fer obres que circulin pels festivals, que permetin que els seus noms sonin i que els ajudin a rebre encàrrecs de tota mena.

Per entendre millor la qüestió podem partir d'alguns exemples eloqüents. El cineasta Víctor Erice no va aconseguir arribar a un acord amb la indústria per adaptar la novel·la de Juan Marsé El embrujo de Shangai. Després d'uns anys de crisi, va tornar a crear, però ja no per al cinema sinó per als centres culturals. L'exposició Kiarostami/Erice. Correspondències va ser exhibida a Barcelona i Madrid i darrerament s'ha instal·lat al centre George Pompidou de París, on l'han anat a veure 110.000 espectadors. Hauria tingut tants espectadors si en lloc d'un treball expositiu hagués fet un llargmetratge per a les sales? Hauria estat tan respectat com a artista als multiplexs com ho és al centre George Pompidou? L'any passat David Lynch va decidir acompanyar l'estrena d'Inland Empire amb una exposició sobre el seu treball pictòric titulada The Air is on Fire. La presència en els dos àmbits va canviar la seva imatge com a cineasta i va permetre que Lynch passés a ser considerat com un dels artistes clau de les arts visuals del segle. Podríem afegir a la llista altres exemples com els de José Luis Guerin, que aquesta setmana presenta la seva instal·lació Las mujeres que no conocemos al CCCB després del seu pas per la Biennal de Venècia, la qual actua com una caixa de ressonància del treball dut a terme amb el llargmetratge En la ciudad de Sylvia. La qüestió de fons que plana darrere el procés d'expansió progressiva de la figura del cineasta no és altra que una redefinició forta del concepte d'arts visuals. Fa uns anys els cineastes i els artistes vivien en mons separats. Avui, tots pertanyen a la mateixa esfera: creen imatges en un món en què aquestes circulen per camins molt diversos.