dissabte, 19 de gener de 2008
> Fukuyama, la llumenera
l'escaire
MIQUEL PAIROLÍ.
|
No és pas incompatible tenir fama de pensador i ser un ase. L'antiguitat va donar exemples cèlebres d'aquesta paradoxa, que han travessat els segles. L'actualitat en dóna més. Aquí tenim, per exemple, l'il·lustre professor i politòleg Francis Fukuyama, aquell que, després de l'ensorrament del comunisme, va escriure un assaig per anunciar la fi de la història. Primer fou un article, després un llibre sencer. És clar, si algú descobreix que ha arribat la fi de la història i ho esbomba, d'entrada crida l'atenció perquè no hi comptàvem pas que s'acabés la història, que fa tants segles que dura. Què farem, ara, sense història, ens preguntàvem. Com en direm del present que es va esdevenint i de les deixalles del pas del temps? Fukuyama defensava la tesi que, amb la fi del comunisme i l'hegemonia del capitalisme, s'havia entrat en una mena de pèlag en què no existirien tensions ideològiques, una arcàdia en què els conflictes seculars quedarien superats. Ja hem vist què ha passat, què va passant i què es prepara... Però les rucades de Fukuyama li van donar prestigi i ara va pel món llegint conferències i cobrant-les i atenent els periodistes que se li acosten. La llumenera ha passat per Barcelona i també n'ha dit de bones, és clar. Va declarar que el tema polític més interessant del futur –perquè com tants estafadors, Fukuyama és un especialista en el futur– és «la modernització autoritària a la Xina i a Rússia. Si això funciona ens obligarà a pensar si la democràcia és imprescindible per al progrés.» S'ha de ser reaccionari i ignorant per dir una cosa així. Reaccionari perquè la intenció se li veu. Ignorant, perquè sembla que Fukuyama desconegui que les dictadures sovint garanteixen creixement econòmic. A l'Espanya de Franco, a partir de la segona meitat dels cinquanta, el creixement va ser espectacular, com a la Xina ara. Mussolini va transformar i modernitzar Itàlia. Els resultats econòmics dels primers set anys de govern de Hitler van ser impressionants. No ho sap, tot això, Fukuyama? No hi ha arribat encara en aquesta lliçó de la història?
|
)
