En el món eclesial la notícia fou sorprenent i convulsà la vida vaticana, en aquell fred 2 de febrer del 2006, quan es féu pública la carta del pare Peter-Hans Kolvenbach, dirigida a tots els membres de la companyia, en la qual es convocava la 35a Congregació General i es notificava que el papa Benet XVI acceptava la renúncia del superior general i el procés d'elecció de substitut en el marc de l'assemblea. Un fet excepcional en la història de l'Església, pel doble motiu de tractar-se de l'orde religiós més important del cristianisme, tant pel nombre de membres com pel grau d'influència, com per l'excepcionalitat de la renúncia de Kolvenbach a un càrrec de caràcter vitalici. Conegut amb el sobrenom de «Papa negre», per la diferència d'hàbit amb el blanc papal, però també per l'extraordinari poder espiritual que ostenta, el superior general governa sobre uns vint mil religiosos estesos pel món, amb seus a 127 països i amb la crònica d'uns cinc-cents anys d'actuació.

Des que Ignasi de Loiola fundà la Companyia de Jesús, el 1540, vint-i-nou prepòsits n'han ocupat el generalat i fou l'antecessor de l'actual, el pare Pedro Arrupe, el primer a ser substituït en vida, en un cop d'autoritat de Joan Pau II ajudat per la decrepitud física del jesuïta bilbaí. Karol Wojtyla i Pedro Arrupe, el blanc i el negre eclesial, mantingueren tres anys de tensa relació, motivada pel suport d'Arrupe als jesuïtes compromesos en la lluita a favor dels pobres i a la Teologia de l'Alliberament. Wojtyla forçà la dimissió del pare Pedro després que aquest fos víctima d'una embòlia (1981), i imposà dos delegats papals per governar l'orde –els jesuïtes Dezza i Pittau– fins que la 34a Congregació General elegí, dos anys després, l'actual general. El nou superior es mostrà continuista de la doctrina impulsada per Arrupe, si bé ho féu amb unes formes més moderades, sempre en tibantor amb la cúria vaticana. Darrere de tot el conflicte, algunes veus apuntaven el fet que el capellà Wojtyla, estudiant a Roma, fou rebutjat en el seu intent d'ingrés a la Universitat Gregoriana, governada pels jesuïtes.

Protagonistes destacats del Concili Vaticà II i avançats promotors d'una Església a favor dels marginats, dialogants amb les veus revolucionàries sud-americanes i, a la vegada, gestors de les grans universitats catòliques, els jesuïtes patiren en l'interior de la Companyia les dificultats de redefinició de la pròpia actuació. El desencís i la crisi interior els féu decréixer numèricament, malgrat mantenir-se com a orde religiós amb més efectius humans. Ara, solucionats els seus problemes familiars i amb el restabliment d'unes relacions més fluides amb el papat, segurament fruit d'alguns pactes que es pasterejaren dins el conclave que elegí Benet XVI, la Companyia dedicarà el gros de la 35a Congregació General a parlar del paper dels jesuïtes en el món i de la manera de donar respostes als temes de la justícia, l'ecologia, el protagonisme dels laics i el diàleg interreligiós. Els 226 comissionats –117 amb vot, el pare general dimissionari i 8 consultors–, representants del total de 19.500 religiosos, decidiran cap on ha d'anar l'acció dels reconeguts com soldats del papat durant el primer terç del segle XXI. Un exèrcit prou potent i intel·lectualment molt preparat per consolidar el seu paper de punta de llança de l'aposta social vaticana.

És sabut que als tres vots ordinaris dels ordes religiosos –pobresa, castedat i obediència– els jesuïtes sumen un quart vot d'obedient disposició al Papa, qüestió que ha produït històriques confrontacions i fins i tot la suspensió de la companyia per decret del pontífex Climent XIV (1773), restaurada per Pius VII quaranta anys després.

És evident que el papa Ratzinger, d'altíssima formació acadèmica, sap que ha de comptar amb els jesuïtes per fer front al repte d'una Església universal en un món secularitzat. Tancat el període populista i carismàtica de Joan Pau II, el Vaticà veu la necessitat d'apostar per formulacions més d'acord amb la implantació i el diàleg entre les classes professionals, i al mateix temps de lluita per la justícia i la receptivitat d'altres cultures i altres experiències. Dos pals de suport que Benet XVI pot trobar en els opusdeistes i en els jesuïtes, cadascun d'ells en un dels camps assenyalats.