Fa unes setmanes els mitjans es van fer ressò de l'enquesta de Localret sobre el grau de satisfacció dels ajuntaments catalans pel que fa a l'accés a internet dels seus respectius municipis. L'enquesta se centrava en la tecnologia de l'ADSL, tota vegada que el fracàs del model de banda ampla mitjançant el cable de fibra òptica l'han convertida en el mode estàndard de connexió.

Només un 14% dels alcaldes consideren satisfactòria la situació de les TIC al seu municipi, i el 68% consideren insuficient l'amplada de banda al seu municipi. La importància de l'enquesta rau en la fiabilitat de Localret com a consorci municipal que vetlla pel desplegament de les xarxes de telecomunicacions a Catalunya i el seu paper dinamitzador des de l'any 1997.

Aquestes dades posen de manifest la vigència de la situació generada pel fracàs del model liberalitzador iniciat amb la Llei 42/1995, la vigència i la necessitat de l'«operador neutre» i també la insuficiència en els plans urbanístics de nova urbanització o de reurbanització del desplegament de xarxes de telecomunicacions.

Efectivament, la Llei 42/1995 que pretenia tancar el monopoli de Telefónica va definir un segon operador a cadascuna de les demarcacions en què es va dividir l'Estat per tal que prestés el servei integral de telecomunicacions per cable abastant veu, dades i imatge, establint una moratòria de dos anys a Telefónica pel que fa a l'oferiment de serveis per cable, per tal que els segons operadors poguessin consolidar una posició de mercat. A Catalunya l'empresa Menta va ser qui va guanyar la concessió. La ministra Birulés va alliberar l'any 2002 Telefónica dels seus compromisos d'inversió en matèria de cable a tot l'Estat (uns 3.000 milions d'euros) i els va permetre el desplegament de l'ADSL com a tecnologia alternativa per donar accés a internet. Per contra, la resta d'operadors, entre ells Menta, es van veure obligats a seguir complint els seus compromisos de donar els serveis que se'ls havien adjudicat mitjançant cable. Tot plegat va suposar unes xifres d'inversió inassolibles en termes de retorn econòmic via clients, mentre que Telefónica, amb una desigualtat flagrant, anava captant clients fins a provocar el fracàs del model de liberalització tal com estava plantejat. Coses del Partit Popular i de les antigues relacions de pupitre entre el llavors president de la companyia, Juan Villalonga, i José María Aznar.

Per tot això, ja el gener del 2004, tenint com a antecedent un estudi previ d'octubre del 2002, Localret va proposar al govern de la Generalitat que impulsés una xarxa troncal de fibra òptica que cobrís la totalitat del territori català aprofitant la infraestructura existent de titularitat pública i completant-la, amb un cost aproximat de 160 milions d'euros i un termini d'execució de cinc anys, proposta que va ser assumida per part del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació amb el seu Pla Director d'Infraestructures i la creació de l'Ens Gestor d'Infraestructures de Telecomunicacions per gestionar, completar on fos necessari, agrupar i donar sentit de xarxa a la infraestructura existent sota el concepte «operador neutre»; és a dir, un segon operador públic titular de la infraestructura que la posava al servei de les operadores que volguessin, per garantir la competència real.

L'expulsió d'ERC del govern del primer tripartit va alentir un projecte de gran importància per al país, per la seva competitivitat econòmica i també per la seva cohesió social, igualtat d'oportunitats i equilibri territorial.

Ara bé, l'acció del govern caldria que fos completada pel planejament i la gestió urbanística, i caldria que els alcaldes en fossin conscients que no es desplega xarxa de telecomunicacions a tots els plans parcials que s'estan executant a Catalunya sobretot els d'iniciativa privada i que hi ha ajuntaments així ho accepten o no ho demanen. En puc donar fe tant per l'activitat professional com pels anys que vaig ser comissionat per a la societat de la informació de l'Ajuntament de Rubí.

Més enllà dels grans projectes, potser també caldria que l'urbanisme fos més clar a l'hora d'obligar a crear xarxa de telecomunicacions dins les xarxes de serveis derivades de qualsevol procés urbanitzador; al mateix nivell que l'abastament d'aigua, les clavegueres, l'accés viari o l'energia elèctrica.

La ciutat a l'any 2007 no es pot concebre sense xarxes de telecomunicacions com a element d'urbanització obligatori, de la mateixa manera que a mitjan segle XX els elements d'urbanització bàsics per considerar un sòl com a urbà feien impensable prescindir de la xarxa de clavegueram.

El domini públic municipal hauria d'estar proveït gradualment i tendencialment d'unes xarxes que facilitarien molt la capil·laritat final més enllà de les grans troncals que qualsevol futura xarxa tecnològica pública pugui fer.

Els alcaldes i el municipalisme haurien de plantejar-se si calen iniciatives legislatives en aquest sentit per reforçar els actuals textos legals. De ben segur que el cost marginal d'una xarxa de telecomunicacions dins l'obra d'urbanització d'un sector és baixíssim i en cap cas afecta la seva viabilitat econòmica, a més de ser no tan sols un servei per als futurs residents o empreses implantades, sinó un element de competitivitat per al país, que prou falta ens fa.