A punt de complir mig segle la revolució, Cuba ha arribat a una cruïlla. El dia 20 d'aquest mes es faran els comicis que han de culminar en l'elecció del nou Congrés i, abans del dia 5 de març, del president del país.

Durant cinc dècades els comicis han representat un tràmit perquè ningú dubtava qui seria l'entronitzat per dirigir l'illa. Però des de fa disset mesos Fidel Castro, el líder que des que va baixar de Sierra Maestra condueix Cuba amb mà de ferro i comunisme tropical, està malalt i ha hagut de deixar la feina a les mans del seu germà Raúl.

Els comicis teòricament haurien d'aclarir molts dubtes sobre el futur de Fidel i del seu paper polític. De moment, una de les poques pistes que es tenen apunta que es podria començar a preparar per a la jubilació.

Això es desprèn dels seus comentaris quan va afirmar que no es pensa aferrar al poder com va fer en la joventut per falta de consciència. Els milers d'exiliats que han hagut d'abandonar Cuba per no morir de gana i per no haver de patir més el règim del dictador, o les desenes de presos polítics segurament haurien desitjat que el president barbut hagués fet aquestes reflexions uns quants anys abans.

Però és que tampoc no hi ha la seguretat que Fidel Castro abandoni el poder, i encara menys que es convoquin eleccions democràtiques a mitjà termini. De fet, recentment també ha afirmat que la situació de Cuba és molt complexa i que la seva obligació és aportar idees i experiència, i el seu germà Raúl ja ha suggerit obertament que el comandante renovi com a president. Per tant, un cop més l'ambigüitat marca el ritme polític cubà, si bé ara les circumstàncies són notablement diferents.

DE L'URSS A VENEÇUELA
Un debat obert i crític sobre els dèficits enormes del sistema polític cubà ja es va fer a principi dels 90 quan de cop i volta arran de la desintegració de l'URSS es va acabar la bonança artificial de què gaudia l'illa gràcies als milions de barrils de petroli exportats a preu de ganga i a la massiva injecció de productes soviètics que rebia el país. En aquest sentit, la fi de la guerra freda i l'amortització del paper de sentinella que Moscou havia atorgat a Cuba perquè vigilés les portes de l'enemic nord-americà van eixugar la mamella que tan generosament havia alimentat les febleses del sistema. Això va fer que la reforma promesa pel govern es deixés per a més endavant. I molts cubans creuen que el moment finalment ha arribat. Amb el carismàtic president afeblit per la malaltia, una millora de la situació econòmica considerable i la desaparició del fantasma del ianqui invasor que justificava la resistència més irracional, ha arribat l'hora de parlar obertament de futur i de canvi.

AIXECAR L'EMBARGAMENT
Un dels factors que podrien propiciar l'inici de la transició és la desaparició de l'embargament que els EUA han imposat a Cuba pràcticament des de la crisi dels míssils. En un món cada cop més global i en què és molt difícil bloquejar l'accés als mercats, la política nord-americana cap a l'illa caribenya és un anacronisme que consolida més que afebleix la figura del dictador. L'obertura de comunicacions directes, si bé restringides, des de Miami, les visites de congressistes, la participació indirecta d'empreses dels EUA en projectes cubans i sobretot la pràctica desaparició de l'integrisme anticastrista entre els cubans de Florida fan que hi hagi una oportunitat excepcional per posar fi a un dels últims residus de la política de blocs. Fins fa poc, la força d'organitzacions com ara la Fundació Cubanoamericana, que presidia l'industrial Mas Canosa a Miami, era descomunal i la seva influència en la política nord-americana, determinant, fins al punt que cap candidat a president no podia aspirar a guanyar si s'hi posava en contra. Ara la gran majoria d'aquells cubans anticastristes ja han desaparegut o s'han jubilat, i els seus descendents nascuts en territori dels EUA observen la seva relació amb l'illa amb molt més pragmatisme i menys visceralitat. De fet, la qüestió cubana per primera vegada no serà un factor determinant en els comicis del novembre vinent, i per tant el nou president es podria plantejar aixecar l'embargament a l'illa.

Finalment, el futur de Cuba també estarà determinat pel que passi a Veneçuela. Hugo Chávez proporciona a l'illa gairebé 100.000 dels 180.000 barrils de petroli que consumeix cada any, i a canvi brigades formades per centenars de metges i mestres cubans pràcticament han creat el sistema sanitari i el d'educació veneçolans. La pregunta és fins quan durarà el mannà que amb tanta generositat Chávez dóna al seu amic i ideòleg Castro.

El fracàs del referèndum constitucional és un toc d'alerta molt important per al militar colpista. Però sobretot és clau per a l'oposició, que ha demostrat per primera vegada que Chávez té febleses i que en uns comicis se'l pot derrotar.