«Per què les dones veuen les pel·lícules porno fins al final? Per veure si els protagonistes es casen.» Dolent? Sí. Vell? També. Masclista? Segur, però l'acudit no fa més que refermar que el cinema per a adults té una consideració clarament diferent de la del cinema convencional. S'hi acostuma a recórrer amb una finalitat ben concreta i, un cop satisfeta, se sol deixar de banda la pel·lícula sense gaires miraments. Aquest consum impulsiu –força generalitzat, segons el gran volum de negoci del sector, i minoritari pel poc que se'n parla– sovint implica la utilització, entre moltes altres coses (ganchitos inclosos, segons un altre acudit tronat), del comandament a distància per poder saltar les breus transicions de diàlegs (habitualment gens enginyosos i mal interpretats) i anar directament a les escenes de marro, que és el que en el fons interessa.

Per trencar tots aquests esquemes, reivindicar que una pel·lícula porno pot tenir també un valor cinematogràfic i apartar-se de l'ocultisme que envolta aquest gènere, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) ha estat la seu de la presentació del film Mundo perro, amb el qual el director Roberto Valtueña vol que els espectadors «s'oblidin del comandament a distància i vulguin veure-la fins al final». El llargmetratge, que surt avui mateix a la venda, es promociona com un producte que, a més de les ineludibles escenes de sexe, té un intens treball de guió i interpretació al darrere. Per això mateix va sobtar que, només començar la pel·lícula, amb una parella circulant en un tot terreny, ell li demani a ella com li pensa pagar el viatge si no té diners. S'ho imaginen, oi? El vehicle s'atura i comença l'acció. Tot i que aquest inici no és que diguem una gran aportació al cinema, sí que és cert que després la pel·lícula evoluciona, i que introdueix uns personatges foscos en un món posthecatombe nuclear «en el qual no hi ha valors i l'únic objectiu és sobreviure, i l'eina per aconseguir-ho, el cos». Pel que fa al treball interpretatiu dels actors, es fa difícil de valorar per què tots han estat doblats.

Tot i que amb el seu primer film, en què «al final sí que hi havia casament», ja va guanyar algun premi, al que realment aspira Valtueña –un barceloní format a Austràlia com a dissenyador de so (això sí que es nota en el film) i establert al Maresme– és a dotar el cinema per a adults de contingut. Amb Mundo perro, la primera meitat d'un projecte rodat als Monegres, Belchite i l'hospital del Tòrax de Terrassa en 21 dies amb un pressupost d'uns 120.000 euros, ha hagut de fer alguna concessió inevitable, com ara el doblatge de les veus i la inclusió obligatòria de sis escenes de sexe. En aquest cas no hi ha casori, o no n'hi ha de moment, perquè la trama només s'introdueix i es resoldrà en la seqüela que sortirà al juliol. En el futur, però, espera ser ell mateix qui marqui les pautes per «trencar les barreres que té el cinema porno». De moment, al març rodarà un altre film X amb actors «normals» que en les escenes de sexe seran substituïts per dobles, un fet força insòlit en el gènere. Es presentarà també a la SGAE?