Carme Chacón, candidata socialista a les eleccions del dia 9 de març, ha entrat en la precampanya amb un argumentari blindat i de perfil catalanista baix, segons es desprèn de les diverses intervencions que ha mantingut durant els últims dies en els mitjans de comunicació. El discurs de Chacón parteix del vell axioma que fa trenta anys que funciona al PSC quan es tracta d'afrontar unes eleccions a Corts espanyoles. Només hi ha dues possibilitats: o guanya la dreta o guanya l'esquerra. En la versió d'aquest 2008, la dicotomia es concreta en el fet que guanya o Rajoy o guanya Zapatero. I ja està, sense cap opció al matís, a la pluralitat o, per què no dir-ho clar, al federalisme. D'una tacada, tot el que no sigui PP o PSOE queda exclòs: una visió de la participació democràtica que, almenys des de Catalunya, deixa fora de joc el 50% de l'electorat. Ni tan sols no es fa èmfasi en la singularitat d'enfortir del col·lectiu de diputats del PSC per obtenir un grup propi o per influir o determinar alguna presa de decisions dins el grup del PSOE. Res. Simplement es tracta de fer Zapatero, com un dogma de fe.

Un cop plantejada la bipolaritat Rajoy-Zapatero com a únic escenari de futur. La segona part del discurs té a veure amb l'anatemització del PP. En això, s'hi pot estar d'acord fàcilment: el PP és una plaga que ens ha enviat Déu. Però concloure que les maldats del PP fan bo, per defecte, el PSOE, ja és una opinió gratuïta. Si l'argument definitiu per fer president Zapatero és el d'evitar fer-ne Rajoy, això és vàlid per simple, però és un parany. I potser té sentit en un argumentari d'àmbit espanyol, on la bipolaritat política també és sociològica, però no serveix per a Catalunya, en què l'anàlisi i la realitat són complexes. En aquest sentit, el discurs de Chacón no està adaptat a la realitat catalana (la qual cosa no vol dir que no pugui funcionar com, de fet, ha funcionat sempre des del 1977).

Alguns arguments més del discurs preelectoral de Carme Chacón també són clàssics del socialisme. En concret, el del futur (transferirem els recursos, farem arribar el TAV...). No importa que el futur ja hagi estat anunciat amb anterioritat; si cal, es torna a anunciar i llestos. Un altre argument clàssic del socialisme és el de fer compatible el monopoli de l'error amb el monopoli de l'esmena de l'error (hem creat problemes, però ara els resoldrem). Encara un altre argument és el d'atribuir tots els problemes actuals als vuit anys d'entesa entre el PP i CiU, amb una amnèsia absoluta sobre els catorze anys de governs de González. I encara un altre argument que no és clàssic però que va pel camí de tornar-s'hi: tapar els problemes amb diners per als afectats (hi haurà ajuts per a tots els afectats pels errors).

Com a curiositat, sentint Carme Chacón observem que del PP de Catalunya no en parla (quan parla del PP parla de Rajoy o d'Aznar, o, si cal, d'Aliança Popular); el principal enemic és CiU (a qui sempre fa referència en relació amb l'episodi de pacte amb el PP); a Iniciativa se la ignora; i a Esquerra se la considera una reacció natural al PP que, amb l'antídot Zapatero, s'anirà apaivagant. En definitiva, que si no fos per l'embaràs, qualsevol altre candidat català es posaria en la pell de Chacón en la campanya d'aquest hivern.