dilluns, 14 de gener de 2008
> Temps
de set en set
MARTÍ AYATS.
Hi ha coses que penses que mai no et passaran a tu. És com si tinguessis una mena de do innat, que et fa diferent, especial, com si estiguessis immunitzat. Aquesta reflexió neix en comprovar que, al contrari del que pensava en l'adolescència, em falta temps per a tot i molt, de temps. Normalment quan era adolescent i veia la gent anar amunt i avall no entenia que aquell concepte tan esponjós i relatiu es pogués arribara a convertir en un cinta de córrer que cada vegada va a més velocitat. I no es pot dir que no estigués avisat. Els pares m'ho deien –«aprofita el temps que després et faltarà»– i també una professora d'anglès que entrava a la classe com un llamp sota el lema: «Time is gold, time is flying.» Ara els «no em puc aturar, que faig tard» s'han convertit en un clàssic d'aquests dies que ens passen per davant de manera vertiginosa. Aquesta dinàmica també ens fa ser molt exigents amb els altres. Quan fem cua en una caixa d'establiment per pagar, per exemple. L'altre dia, quan estava a punt d'exigir més agilitat a una caixera, ella em va mirar amb cara d'atabalada. «Un moment, si us plau, és que si no em faré un embolic», i va acabar de posar en ordre les factures i els comprovants. Vaig respirar a fons, i mentre m'esperava pacientment, vaig pensar que el seu era un petit acte de coratge i de sobirania que tots hauríem de fer per recuperar un dret que ens hem deixat prendre: el de ser els administradors reals del nostre temps.
|
