Al'interior de Expiación. Más allá de la pasión hi conviuen dues pel·lícules molt diferents. La primera, sens dubte la més interessant, ens explica la història d'un pecat i parla de la manera com el pes de la culpa pot arribar a afectar tota una existència. L'acció té lloc a finals dels anys trenta en una luxosa i avorrida mansió anglesa, propietat de la família Tallis. La germana gran de la família (Keira Knightley) viu una història d'amor passional amb un jove d'una altra classe social. Una adolescent de dotze anys, Briony, es dedica a expiar els amors de la seva germana. Joe Wright –un cineasta que va brillar fa dos anys amb una notable versió de Orgullo y Perjuicio– filma les situacions amb un cert rigor, accentuant el joc de punts de vista de la novel·la d'Ian Mc Ewan i mostra com la gelosia de la jove adolescent pot arribar a corrompre la felicitat dels altres. Briony diu una mentida per evitar que la seva germana visqui el seu amor feliç i aquest fet esdevé el punt de partida d'una fosca tragèdia.

La segona part té com a element secundari del decorat una gran roda i com a element principal la guerra. Estem a l'any 1940. Les tropes alemanyes han envaït França i a les platges de Normandia es troben arraconats 300.000 soldats anglesos. Enmig d'una atmosfera marcadament apocalíptica una gran roda no para de girar, creant una estranya paradoxa entre el sofriment de la guerra i els paranys de la diversió. Més enllà de la inversemblança que té la presència de la roda a les platges com a rerefons del decorat, el fet més sorprenent és que aquest element acabi transformant-se en metàfora del gran problema que Expiación comença a tenir en la segona part. La grandiloqüència èpica de les escenes de guerra i el rerefons melodramàtic que aquests fets poden tenir per al desenvolupament del relat fan que el film es refugiï en el seu disseny de producció. Aquest fet provoca que el relat, que en la primera part es mantenia dins d'una determinada rigidesa, es perdi i que la posada en escena jugui amb una sèrie d'efectismes inútils.

Després de la punxada central, Joe Wright vol arreglar la situació invocant el poder de la ficció literària com a teràpia i com a camí cap a l'expiació dels pecats. Malgrat que les escenes finals convidin a rellegir de nou tota la pel·lícula i que posin en evidència que el punt de partida d'Expiación, la novel·la d'Ian Mc Ewan, té poc a veure amb el melodrama convencional, es fa difícil pensar que la pel·lícula pugui arrencar el vol. Expiación acaba essent un conte moral eficient que podria ser molt més que el que ens ofereix, si hagués evitat caure en la temptació de la grandiloqüència, si la roda no s'hagués imposat com a exemple de la majestuositat de les grans superproduccions, de les obres que aspiren a convertir-se en exemple d'una determinada política de prestigi capaç d'enlluernar en la cerimònia dels Òscar i de conquerir a les sales a tots aquells espectadors que les visiten una o dues vegades cada any.