Ara que tothom fa balanç de l'any 2007, nosaltres també volem fer-ne. I aquest balanç no pot ser gens positiu, malgrat que el nostre president, subordinat sempre al que li dicten des de Madrid, ens digui que no hem de ser pessimistes. Bé, siguem optimistes: potser aquest 2007 serà l'any del canvi mental dels catalans, molt més partidaris d'avançar cap a la independència que no pas fa un any.

Realment, el 2007 s'ha demostrat que totes les bones paraules expressades pel president de l'Estat espanyol s'han anat esvaint com per art d'encantament. Si ja es va menysprear el Parlament retallant l'Estatut i deixant-lo com un colador, també se l'ha menyspreat en no haver tingut en compte la petició de dimissió, aprovada majoritàriament, de la ministra Álvarez, que passarà a la història com la dels esvorancs i del caos. Així ens demostren que a Madrid, hi hagi el govern que hi hagi, mai no faran cas del que s'aprovi al Parlament de Catalunya. N'estem tips, de governs que amb més o menys bon tarannà l'únic que saben fer és fotre'ns els calerons, als catalans, sense oferir-nos res a canvi. I és que aquest any s'ha demostrat que la solidaritat dels catalans amb l'espoli fiscal ha arribat a uns límits insostenibles. Tot el que depèn de l'Estat s'ensorra i no funciona: trens, carreteres, aeroports, línies elèctriques... I en el que depèn de la Generalitat, encara que no es reconegui obertament, l'ofec pressupostari fa que també hi hagi un estancament amb un dèficit d'inversió que sobretot es nota en la sanitat i en l'ensenyament. Sembla que els espanyols només ens vulguin per criticar-nos obertament, sense amagar-se'n gens, i per aprofitar-se dels nostres diners. I és que els catalans tenim un govern col·laboracionista amb els qui ens espolien legalment, que no ha aconseguit pràcticament cap millora. Ens fan creure que ens construeixen un tren d'alta velocitat per unir Barcelona amb Madrid, mentre que en realitat és a Madrid, a qui interessa d'estar connectada amb Barcelona; ens amplien un aeroport, quan ells ja n'han construït un de nou de trinca; triguen un any per cada vuit quilòmetres que desdoblen de la carretera nacional que va de Barcelona a la frontera (a punt del col·lapse), mentre que tot l'Estat espanyol està farcit d'autovies gratuïtes infrautilitzades... I a sobre ens critiquen i ens diuen que som insolidaris! Quina barra! I és que realment, tal com va expressar López Tena (vocal del Consell General del Poder Judicial) en una conferència a Girona, l'única sortida digna que ens queda als catalans, després que des de Madrid ens hagin fet adonar-nos de la impossibilitat de conviure en una Espanya que no creu ni creurà mai en la plurinacionalitat de l'estat, és la independència de Catalunya. Quan la majoria dels catalans, incloent-hi els empresaris, s'adonin que estar dins l'Estat espanyol és un greu inconvenient (ens impedeix o dificulta qualsevol inversió que millori la competitivitat del país) i que ser un estat sobirà dins una Europa unida (de la mateixa manera que Eslovènia, Eslovàquia, Macedònia, Bòsnia, Montenegro...) comporta molts avantatges i cap inconvenient, avançarem decididament cap a la independència de Catalunya. I després d'aquest gloriós 2007, hi som molt més a prop. I si no, que ho preguntin a tots els barcelonins als quals els generadors no han deixat dormir en tot l'estiu o els han deixat sense feina durant uns dies, a tots els que s'han de desplaçar diàriament a la feina amb l'excel·lent transport públic d'aquest país (això comptant que tinguin la sort que n'hi hagi), a tots els que han fet hores de cua a l'aeroport i han perdut l'avió o bé les maletes, a tots els que reben les conseqüències de les deficiències de la sanitat o l'ensenyament públic, a tots els que pateixen els col·lapses circulatoris per les carreteres del país o han de pagar peatges abusius, a tots aquells que han de pagar més cars els mateixos productes pel sol fet de viure a Catalunya, a tots aquells que han de comprar un habitatge, a tots els que s'han d'acontentar a enganxar un adhesiu a la matrícula per poder-hi portar una identificació del seu país, a tots aquells que només poden animar la seva selecció un cop l'any si des de Madrid no hi posen obstacles, a tots aquells que viuen a l'Estat espanyol i se'ls impedeix que des de casa seva puguin escollir de veure TV3, a tots aquells que volen ser atesos en català, a tots aquells que han de comparèixer davant la justícia per haver cremat unes fotos, a tots aquells que han d'aguantar les calúmnies dites dels catalans des de mitjans aparentment d'informació com la COPE...

No sabem com ho faria un govern d'una futura Catalunya independent, però després del fatídic 2007 és molt difícil que ho fes pitjor que els governants que tenim ara, supeditats en tot a Madrid. Per tant, no sé si desitjar un bon any 2008 o un pitjor any 2008, a veure si d'una vegada els catalans reaccionem i fem un pas endavant, decidits i sense mirar enrere. En tot cas, brindem per un 2008 molt més proper a la independència!