L'11 de setembre del 1297 el noble escocès Sir William Wallace, conegut amb el sobrenom de Braveheart, ‘Cor Valent', va arrasar l'exèrcit anglès comandat pel comte de Surrey en la batalla de Stirling Bridge. 742 anys després, l'11 de setembre del 2014, el polític català Josep-Lluís Carod-Rovira vol la victòria d'una altra nació petita sobre una de més gran. Però no en el camp de batalla amb els almogàvers, la versió dels schiltroms escocesos, aquells de les llances de dos metres, sinó amb una revolució de vellut com la que el Braveheart modern, Alex Salmond, líder del Partit Nacional Escocès (SNP) i primer ministre escocès, vol aconseguir a partir del dret de decidir del seu poble. Dos referèndums, un a Escòcia el 2017 i un a Catalunya el 2014, que cap dels dos líders pot convocar perquè no disposa de prou majoria al Parlament, però dels quals tots dos parlaran avui a Edimburg, més concretament a la seu del Parlament escocès, situat a l'àrea de Holyrood, que li dóna nom com Westminster dóna nom al del Regne Unit. Un Parlament, per cert, obra del desaparegut arquitecte català Enric Miralles –i que va continuar aleshores qui era la seva companya, Benedetta Tagliabue–, que es va inaugurar el 2004, sis anys més tard que l'Scotland Act tornés l'autonomia a Escòcia.

ELS «NATS»
Braveheart és referència obligada i lloc comú per obra i gràcia del film de Mel Gibson, mentre que cap mite català ha tingut encara per part de Hollywood tal deferència, però Carod pren exemple dels nats, com s'anomena els militants de l'SNP, més en la línia pacífica, ja expressada a l'Índia amb Ghandi com a referent, i amb unes gotes de la Finlàndia de la Nokia, país de proporcions similars a Escòcia i Catalunya i que el vicepresident de la Generalitat també ha visitat en els seus periples per l'estranger. De fet, Escòcia, com pregona també el tripartit català, vol més autogovern per tenir més recursos econòmics i polítics per esdevenir una Finlàndia, ser competitiva en l'anomenat Arc de la Prosperitat, on també hi són Irlanda, Islàndia, Noruega i Dinamarca. És a dir, per assolir l'excel·lència en polítiques socials, recerca i educació. D'aquí que José Montilla i Joan Saura –Salmond vol treure els submarins nuclears britànics de les seves aigües i és un pacifista contrari a la guerra de l'Iraq– no puguin rebutjar del tot el viatge del seu responsable d'Exteriors i líder d'ERC. Partidistament, per cert, Carod s'apunta un punt en la pugna sempre latent amb el secretari general Joan Puigcercós, que també viatjarà a Escòcia i que té a les seves mans les competències per elaborar la llei de consultes que ha de permetre convocar un referèndum com el que vol fer Salmond amb una revolució de vellut que al Regne Unit no ha generat més que un envejable debat serè. Però és que el Regne Unit no és Espanya. No existeix, per exemple, el cafè per a tothom. Irlanda del Nord, Gal·les i Escòcia han viscut un procés de devolution, de descentralització de competències, però Anglaterra –Castella, com si diguéssim– no té descentralització, no hi ha una comunitat autònoma d'Anglaterra. El seu Parlament és el del Regne Unit.

De fet, una de les grans diferències entre Catalunya i Escòcia és que mentre que la renda per càpita dels escocesos està quatre punts per sota de la mitjana del Regne Unit, la dels catalans hi està 26 punts per sobre, segons dades de la Vicepresidència. Això explica que hi hagi menys preocupació a Londres que a Madrid. Cada escocès rep cada any 2.200 euros de les regions més pròsperes d'Anglaterra. Però, justament, és aquest element el que usa Salmond per defensar que una Escòcia independent posaria fi a aquesta cultura del subsidi i, a més, permetria a Escòcia fer polítiques per millorar la seva economia, ara en mans del Parlament de Westminster i del govern de Gordon Brown. Per cert, escocès. Un exemple molt clar és el petroli del mar del Nord, que Escòcia vol explotar per destinar els beneficis a polítiques socials. O tenir una política pròpia d'immigració per –atenció– atraure immigrants.

«WHITE PAPER»
Per generar tot un debat social previ que faci guanyar partidaris de la independència, que han passat d'un de cada cinc escocesos quan va guanyar Salmond gràcies al vot de càstig als laboristes –com ERC ha sabut aprofitar en el passat aquest fet polític–, a una renyida meitat, l'SNP va presentar el White paper, un document en què explica les tres possibles vies perquè els escocesos guanyin autogovern, que ara, malgrat les aparences de les seleccions esportives, és molt menor que el que té Catalunya. Totes els sonaran: guanyar competència a competència (altrament anomenat peix al cove), canviar la llei d'autonomia (no Estatut i via federal) i negociar la independència.