El club d'opinió Arnau de Vilanova demana que es faci una reflexió davant de la situació en què es troba el país arran de la manifestació de l'1-D sense dissimular la por que tot acabi en foc d'encenalls. Per això va convidar els carismàtics patriotes expresidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya Jordi Pujol i Heribert Barrera per debatre la conjuntura que travessa el país.

El palauet, curull de gent interessada en l'esdevenidor català, tenia al davant els dos protagonistes més carismàtics del nacionalisme de la transició i, en el cas de Pujol, després d'una perllongada actuació al front de l'executiu de la Generalitat. Ambdós amb gran capital i consideració polítiques... encara.

Barrera, històric d'ERC avui allunyat del partit i, com diu ell, als seus 90 anys, deixant aquest món de mica en mica, i Pujol, per la seva part, amb un passat nacionalista irrefutable, amb tot un partit al darrere, unes memòries en marxa i, fins i tot, amb una fundació que porta el seu nom, però mediatitzat per molts anys en l'exercici del poder.

L'un, racional, conseqüent, radical, queixós i l'altre, ambigu, metafòric i dispers a l'hora d'expressar-se; home que vol i dol, un artista de la divagació, i així durant 23 anys. Els dos, copartícips d'un nacionalisme crepuscular que no ha servit ni serveix de res.

No va ser un debat pròpiament dit, sinó un intercanvi d'opinions, idees i... justificacions, dirigit per Salvador Cot. Quan el vicepresident de l'Avui pregunta sobre la lamentable situació actual, el sorneguer Pujol, tot reconeixent que hi deu tenir alguna responsabilitat, com sempre es mostra electoralista fins a la medul·la i procura eludir la qüestió carregant contra el tripartit i dient que els catalans d'un temps ençà «ni ens hem agradat ni hem agradat». Continua dient que el país està desgavellat, sense autoestima, i que hi regna la fatxenderia; en definitiva, que les coses no «les han fet bé». Com sempre, elucubra i fa digressions i comparacions purament subjectives sobre Macià en clau hamletiana per justificar la seva inacció en temes vitals que interessaven el futur nacional.

Diu que, tot i que és optimista per naturalesa, està molt preocupat perquè ara hi ha sensació d'agressió («volen els nostres vots sense els catalans») i que, si bé la manifestació de l'1-D va ser un veritable èxit, tem que pot acabar en un simple «divertimento» si no es porten endavant iniciatives que per ell passen pel «vot el proper dia 9 de març». Afegeix que sense política no hi ha institucions i, per tant, no hi ha nació que funcioni sense els polítics, i acaba amb l'habitual pedagogia de «zàping» a què ens té acostumats.

Barrera assumeix responsabilitats fins al 1984 i lamenta no haver continuat al front d'ERC. Manifesta que regna el desànim, la perplexitat i la desorientació. Ningú no sap què s'ha de fer; Espanya ens ha passat al davant, i calen urgentment receptes d'un caire diferent per a problemes tan rellevants com ara la immigració o la globalització.

Assegura que és evident que estem pitjor que fa 30 anys i, a més, sembla que estem en caiguda lliure, ja que les coses empitjoren cada dia. És per això que demana una acció ràpida que aturi la tendència, perquè el país se'n pot anar en orris. Fa falta gosadia, fermesa i determinació perquè, si es fes un referèndum en la situació actual, el perdríem amb tota seguretat. Per a ell, la «pedagogia» a Madrid ha estat un engany permanent i remarca que, igual que Cambó, Pujol ha fracassat de manera estrepitosa anant de bon minyó a Madrid, perquè el centralisme no respecta «els febles ni els llagoters». Així, demana l'abstenció o el vot en blanc com a acció ràpida i contundent, ja que, entre altres raons, es pregunta a qui s'ha de votar.

A la demanda de Barrera del blitzkrieg o acció ràpida, Pujol objecta que no disposem de forces suficients per fer front al centre, és a dir, no tenim la Wehrmacht dels alemanys, i demana si està disposat a posar 900 morts sobre la taula.

D'altra banda, Cot manifesta que només cal tenir ulls a la cara per veure com l'1-D la multitud anava per primera vegada davant de les pancartes, si bé reconeix, no obstant això, el poder de convocatòria dels partits que hi varen acudir i demana per què no es poden sindicar les forces. Segueix qüestionant si es pot avançar sense objectiu, i Pujol, sorprenentment, manifesta que els irlandesos no volien la independència, de manera que demostra una absoluta i total ignorància sobre la qüestió irlandesa i una particular i tendenciosa manera d'interpretar la història, tan equivocada com la seva estratègia, que ens va enlluernar a tants catalans inicialment.

Sembla impossible que un home amb els seus antecedents de patriota, que ens va lliurar de suquets, cremats i havaneres donant a la seva gestió un cert misticisme, derivés cap al poder pel poder, sense un objectiu últim nacional, lliurant-se amb obstinació al covard exercici de «la puta i la Ramoneta». Perquè, com es pot il·lusionar un poble decebut dient-li que vagi a votar el proper 9 de març, per seguir pidolant miserablement a Madrid, fent el joc al centralisme? En el seu moment, tant Pujol com Barrera varen actuar com si Catalunya fos un país normalitzat –d'aquí la immensa davallada– i varen contribuir al fet que, en definitiva, dos patriotes catalans hagin portat un patriota espanyol a la presidència de la Generalitat.