Aquest any 2008 podria ser l'any de l'Àfrica. Els bancs, els països industrialitzats i els inversors mundials hi han descobert la nova terra promesa. El continent africà s'ha revelat com una de les zones de creixement econòmic més consistents del planeta gràcies a les reserves naturals que té, a l'expansió de la democràcia, a un control més gran de les finances i a la progressiva desaparició dels conflictes militars que durant dècades han dessagnat el territori des de la colonització europea. Des del 2003, l'Àfrica subsahariana, la zona més pobra del món, creix per damunt de la mitjana mundial, sobretot per la construcció d'infraestructures, que pal·lia l'enorme dèficit que s'arrossega des de fa dècades. De fet, actualment el conjunt dels països africans experimenten el període de creixement econòmic més constant des del procés d'independència dels anys 60 i 70. Així, el PIB del 2006 va ser-hi d'un 5,7 per cent, aquest any que hem deixat enrere es calcula que ha arribat al 6,1 per cent, i les previsions del 2008 són del 6,8 per cent. Segons els analistes internacionals, en bona part aquestes xifres són fruit de les extraccions de petroli i gas en àrees de la costa oest, l'explotació de minerals i l'exportació de productes manufacturats, tot plegat gràcies a una estabilitat política més gran, a la democratització de gairebé tots els estats del continent, a una economia més oberta i a l'ajut del preu del petroli durant els últims anys. A més, la fi de la guerra freda, que va convertir l'Àfrica en un escenari dels enfrontaments politicomilitars de nord-americans i russos, també ha estat un factor determinant per a la bonança actual. I és que també hi milloren els índexs socials, tal com demostra que en dos de cada tres estats han augmentat els paràmetres de desenvolupament humà respecte del 2000, la pobresa extrema ha disminuït em molts indrets i el nivell d'escolarització s'ha disparat. A Nigèria, per exemple, en la dècada dels 90, un 78 per cent de la població sobrevivia amb un dòlar al dia. Avui dia el percentatge s'ha reduït al 70 per cent, i passa el mateix a Moçambic, Mali, Etiòpia i el Senegal, on s'ha passat del 24 per cent de pobresa extrema al 17 per cent actual. L'índex d'escolarització és un altre paràmetre molt aclaridor. A Zàmbia, l'any 2000 el 62 per cent dels nens anaven a l'escola, i avui són el 89 per cent; Kenya ha passat del 67 per cent al 80 per cent d'infants escolaritzats, i Etiòpia, del 36 per cent al 61 per cent. Són xifres esgarrifoses, especialment si s'hi afegeixen els efectes de les pandèmies que han afectat la població d'estats sencers, però que demostren una petita millora fins fa poc impensable.

L'AJUDA I LA COOPERACIÓ
De fet, aquesta situació ha revelat el semifracàs de l'ajuda tradicional que els països rics destinaven als estats africans, amb un resultat més que discret. Durant els últims 50 anys s'han destinat 2,3 bilions de dòlars a ajuda i cooperació, i actualment l'Àfrica rep uns 20.000 milions cada any amb aquesta finalitat. El gran problema de l'ajuda ha estat la corrupció i les condicions que els donants sovint imposaven als receptors, a traves de crèdits tous o condicionats a inversions en empreses pròpies. Això ha fet que una vintena de països hagin lligat les seves economies a la cooperació, que en algun cas representa més de 10 per cent del PIB, i els índexs de corrupció hi arriben a xifres astronòmiques. Es calcula, per exemple, que els pagaments irregulars poden representar entre el 20 i el 30 per cent del pressupost total d'un projecte de cooperació.

EL GEGANT XINES
En part, aquest canvi és degut a l'enorme cabal de milions que els països industrials i d'altres en procés de desenvolupament, especialment la Xina, inverteixen arreu del continent. Actualment, es calcula que uns 130.000 xinesos treballen a l'Àfrica, i que les companyies del gegant asiàtic tenen interessos al Marroc, Algèria, el Sudan, Líbia, Egipte, Uganda, Eritrea, Nigèria, el Senegal, Angola, Sud-àfrica i la República Democràtica del Congo, amb un volum d'intercanvis comercials de 55.000 milions de dòlars el 2006, contra els 4.000 milions d'ara fa deu anys, i que representa un 40 per cent més que l'exercici anterior. I amb vista al futur, el primer ministre xinès, Wen Jiabao, ha assegurat que s'arribarà fins als 100.000 milions de dòlars abans del 2010. Aquesta massiva presència a l'Àfrica respon sobretot a la necessitat urgent que té la Xina de garantir-se fons de matèries primeres de qualitat i en grans quantitats per poder mantenir els seus espectaculars índexs de creixement. Tot plegat, però, ha despertat l'interès d'altres països, com ara l'Iran, Turquia i Veneçuela, i també ha fet encendre els llums d'alarma a Rússia i els Estats Units, que veuen que el govern de Pequín ha agafat posicions de privilegi en un espai de estratègic i econòmic en el futur immediat. La conseqüència és que les inversions directes de la Xina a l'Àfrica han crescut un 120 per cent des del 2005, i que les perspectives de futur són encara més positives. Recentment, l'Índia, Sud-àfrica i el Brasil van assentar les bases d'un espai de lliure comerç que connectaria les dues grans potències emergents d'Àsia i l'Amèrcia del Sud amb el país més desenvolupat del continent. Paral·lelament, els països productors de petroli del golf Pèrsic també han redirigit els seus enormes fluxos de capital cap al continent africà, especialment als sectors d'infraestructures, immobiliari i de telefonia mòbil.

EL PAÍS POBRE
Totes aquestes xifres, però, no poden amagar la immensa pobresa i els enormes problemes que ofeguen la gran majoria de països africans. El genocidi de Darfur, els enfrontaments militars a la República del Congo, a Etiòpia o al Txad, el creixent integrisme a Nigèria, el Sudan, Etiòpia, Algèria i el Marroc; la poca qualitat de democràcies com ara la de Guinea Equatorial, Zimbabwe i Rwanda, el poc respecte pels drets humans i la llibertat de premsa, i una justícia imparcial i especialment les pandèmies com la de la sida són l'altra cara de la moneda.