El pitjor que podria passar al conjunt dels catalans (i quan dic catalans vull dir exactament això, catalans, els que en les enquestes d'opinió diuen que se'n senten) és que el tema del referèndum del 2014 es convertís en una banalitat. És a dir, que si la proposta de fer una consulta popular sobre la independència el dia 11 de setembre de l'any 2014 va ser només una maniobra de distracció, per entretenir la clientela i els ingenus de bona fe durant uns dies o un temps més llarg, però sense cap voluntat política de fer-la efectiva, aleshores el descrèdit dels polítics i la frustració seran irreversibles.

M'atreviria a dir que, si s'ha fet broma sobre un tema tan seriós com el mètode d'accés a la sobirania, la nació catalana tindrà els dies comptats. I el que Espanya no haurà aconseguit en 300 anys ho aconseguirem els catalans mateixos en una generació.

Amb la independència no s'hi pot jugar perquè es tracta d'una legislació catalana, no com l'Estatut, que es pot fer i desfer perquè en darrer terme és una legislació de titularitat espanyola.

Així, des d'ara i fins al 2014 que cadascú faci el que cregui que ha de fer i digui el que cregui que ha de dir, però els responsables d'impulsar el referèndum del 2014 –és a dir, ERC com a partit, per quota de representació, i tots els independentistes dispersos en altres formacions no estrictament independentistes i persones a títol individual– han de ponderar el que fan i el que diuen en el context del calendari. No és que hagi de treballar tothom només per al referèndum del 2014, sinó que, almenys, també s'ha de treballar per al referèndum, fent-lo compatible amb el dia a dia.

Les eleccions del 9 de març, per exemple, són les penúltimes eleccions a corts espanyoles en què participem, si el resultat del referèndum no obliga a allargar la unió amb Espanya. I això cal anar-ho dient. També cal posar en marxa una organització plural que s'encarregui de tutelar el procés. Òbviament, tal com estan les coses, haurà de ser una organització al marge de les institucions –però això no vol dir que totes les institucions hi hagin d'estar en contra, simplement poden deixar fer–, en canvi, han de ser-hi representats al màxim els sectors socials –tant la societat civil com la societat de negocis.

S'haurà de fer una pedagogia tranquil·la, però no una pedagogia d'anar tirant, sinó una pedagogia amb data fixa. S'hauran de convidar i fer participar, com a aliats, els catalans a l'exterior i els no catalans de l'exterior, com a aliats, com tenen tots els estats lliures del món. Com tots els moviments d'alliberament del món.

Caldrà preparar els argumentaris a favor de la independència, almenys amb la mateixa contundència amb què els contraris ja tenen a punt els seus. Caldrà, en definitiva, creure's el referèndum i, més que instal·lar-lo en un horitzó de futur, s'ha de situar en l'imaginari del present.

Tot, a partir d'ara, s'ha de fer en funció del 2014. Maragall va fer-ho amb els Jocs. Del no-res va accedir al centre d'interès mundial. Tenim sis anys per destruir la insatisfacció i construir la dignitat. La decisió és nostra. I compte perquè, ara com ara, sembla que se la prenen més seriosament els que no estan disposats a permetre la consulta que els que l'hem insinuada.