| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dilluns, 7 de gener de 2008 > Un llibre critica la «imatge falsa» de l'ESO i que es tracti els alumnes com els «nous bàrbars»
La professora Rosa Vilaró publica les seves experiències a secundàriaACN. Barcelona La professora de secundària Rosa Vilaró (Barcelona, 1946) plasma en el llibre Una mirada: un retrat de l'educació secundària (Edicions de 1984) la reflexió de 30 anys d'experiència en diferents instituts catalans. La publicació es divideix en quatre parts: una de dedicada a l'anàlisi de l'aplicació de la llei d'educació; una, als mestres; una altra, als pares, i l'última, als alumnes. La docent critica que es doni una «imatge falsa» de secundària i que es tracti els alumnes com els «nous bàrbars».
Vilaró parla sobre la Logse i la manera com aquesta es va aplicar durant els anys noranta. Segons l'autora les idees poden ser les «encertades», però després la realitat és una altra pel fet que hi ha unes «fortes inèrcies determinades pels resultats electorals, en què un partit aprova una llei però la desplega un altre». Considera que aquesta llei és, fins ara, la «més democràtica a l'Estat espanyol», i que va suposar «la reconversió» del sistema educatiu i docent. Vilaró explica que va ser una mena de «xoc», perquè el professorat va entrar amb unes condicions, un alumnat i uns programes determinats, i amb la Logse es va passar a fer una feina «diferent», experiència que per a molts dels seus companys va ser viscuda de manera «traumàtica». Vilaró no es defineix en aquesta reflexió ni a favor ni en contra de la Logse; el que sí que reconeix és que l'any 2000 no es podia estar encara amb una llei del 1970. A més, no gosa jutjar-ne l'aplicació perquè ja va néixer una mica «estrellada», pel fet que des del principi va estar «molt boicotejada» per alguns sectors polítics i per part de la comunitat educativa. En aquest context l'autora considera que els alumnes han estat els «grans perjudicats» d'aquest rebombori educatiu, perquè se'ls tracta com si fossin «els nous bàrbars», amb la qual cosa es tendeix a generalitzar l'«excepció» i se'n dóna una imatge «falsa». Vilaró apunta que l'ensenyament, per sobre de tot, és comunicació. Així, també tenen la seva responsabilitat els pares, per la «poca vida familiar» i perquè una «gran majoria» d'aquests pares veuen l'educació dels fills com una «inversió», no com una formació per créixer com a persones. La docent exemplifica el poc interès per la formació dels fills assenyalant que hi ha famílies en què el fill que mostra capacitats per estudiar el matriculen en una escola privada, mentre que el que «no carbura» l'envien a la pública «perquè no s'hi volen gastar ni cinc». Per aquest motiu considera que ni pares ni professors han de «fer el llest», perquè a cap adolescent no li agrada «sentir-se menystingut». «S'ha de tenir –afegeix Vilaró– la capacitat d'escoltar, observar, provar d'entendre el punt de vista, els sentiments dels nois, així com també pensar que són persones en formació ja força avançada, amb idees sobre el món, la societat, les persones, la justícia i la injustícia, amb una ètica i una moral». Vilaró subratlla que «hauríem de fer tots algun curs de capacitació relacional i de comunicació». |
)
 | |||
|