Un matí qualsevol, com cada dia, un home agafa el cotxe per dur els seus fills cap a l'escola. Hi ha, però, un accident i, en la confusió, el pare desapareix. Per sempre més. Sense deixar rastre. Sense res que ho expliqui. A la manera de L'aventura, el film d'Antonioni en què la desaparició sobtada i inexplicada d'una dona en una illa duu la resta de personatges a confrontar-se amb l'absència de la desapareguda i al propi buit existencial. En el cas de Tehilim, pel·lícula presentada a la secció oficial del festival de Canes i la primera de Raphael Nadjari que s'estrena a l'Estat espanyol, la desaparició té lloc en un barri de Jerusalem de tradicional barreja entre laics i religiosos. Mentre que el film no fa visible el centre històric de la ciutat, l'elecció del barri té a veure amb les intencions de Nadjari, cineasta jueu nascut l'any 1971 a Marsella que, després d'un fèrtil període viscut a Nova York, s'ha instal·lat a Israel, on abans de Tehilim va dirigir Avanim, pel·lícula rodada a Tel Aviv en què el desig de llibertat i de modernitat d'una dona entra en conflicte amb el pes de les tradicions a l'entorn seu. El cas és que, a partir dels efectes de la desaparició del pare (una absència física carregada amb la dimensió simbòlica de la figura paterna) en una família adolorida i esquinçada, Nadjari explora en les tensions del judaisme actual entre laics i religiosos. Mentre la mare afronta l'angoixa existencial davant la pèrdua sense referents religiosos i abocant-se a una lluita contra la burocràcia, el fill gran s'entotsola i el petit, perdut davant alguna cosa incomprensible, sent que pot trobar consol en la tradició religiosa encarnada en l'avi i l'oncle paterns. A través de les diverses maneres d'afrontar el dolor, s'hi defineixen unes actituds contraposades. I el seu conflicte creixent dins del judaisme que Nadjari mostra sense prendre posició i perquè l'espectador s'hi confronti i hi reflexioni.

Aquesta exploració no és aliena a la resta del cinema de Nadjari, que, en els seus tres llargmetratges rodats a Nova York amb pocs recursos i una llibertat formal (I am a Josh Polonski's Brother va ser filmat en super-8) que els ha convertit en films de culte, aborda el tema de la identitat jueva. Però, a part del fet que el conflicte pot tenir les seves equivalències, hi ha una universalitat derivada del fet que, com s'ha apuntat, Tehilim (és a dir Els salms, en referència al nucli de la litúrgia judaica) és una exploració en el dolor i el desconcert davant la pèrdua sobtada d'una persona estimada. És una exploració que es fa amb tanta intensitat com sobrietat i honestedat: La proximitat de la càmera respecte els personatges fa sentir el seu dolor, però sense forçar l'emoció. És així que el film commou i duu a la reflexió, com ara sobre el fet que, més que unir, a vegades el dolor separa.