Amb motiu de l'estrena d'American Gangster de Ridley Scott determinats sectors de la crítica han parlat d'un cert paral·lelisme amb El padrí de Francis Coppola i han comparat el personatge del policia que interpreta Russell Crowe amb el policia hippie que Al Pacino va interpretar a la mítica Serpico de Sidney Lumet. Deixant de banda si els paral·lelismes són més o menys encertats i si American Gangster té la volada de gran pel·lícula que alguns han volgut donar-li, em sembla que les referències proposen un interessant debat sobre una de les qüestions clau per entendre la situació del cinema americà actual: el seu desig de retorn als anys setanta entesos com la veritable Arcàdia que cal recuperar.

Els inicis dels anys setanta varen suposar per al cinema americà un gran canvi que es va fer evident en múltiples direccions.

Per una banda, va ser el temps que va emergir l'anomenat nou Hollywood, que va fer que una nova generació de directors –Coppola, Scorsese, De Palma, etc.– prenguessin el relleu dels clàssics, reformulant els gèneres i l'escriptura tradicional. Per altra banda, varen ser els anys de la implicació política articulada al voltant del fantasma de la guerra del Vietnam, que va desembocar en el triomf a la pantalla de determinades opcions marcadament lliberals. Les opcions polítiques varen provocar que es trenquessin els codis de censura –el popular Codi Hayes– i que s'exploressin els límits de la representació del sexe i la violència. El nou Hollywood va ser com un oasi que va acabar morint amb l'emergència dels blockbusters com a nou sistema de producció basat en la concentració de produccions cap a un determinat públic adolescent i per la implantació del fantasma conservador, personificat als vuitanta amb la presidència de Ronald Reagan.

Iraq i Vietnam

L'emergència d'aquests gats vells a la pantalla ha estat acompanyada per la presència d'algunes incisives cròniques sobre el període com la magnífica Zodiac de David Fincher, en què a partir de la història de l'obsessió per la captura d'un assassí es proposa un viatge per les contradiccions de la dècada.

Fins i tot, enmig dels debats, podem situar el procés de recuperació de la mítica figura de Bob Dylan com a protagonista de I'm not there de Todd Haynes, probablement la pel·lícula més insòlita de la propera temporada, a partir de la qual es volen exemplificar totes les contradiccions d'un temps que cal revisar per entendre millor els errors del present.

La recuperació dels anys setanta ha estat puntuada per altres fenòmens paral·lels com la crisi d'un veritable relleu de cineastes contemporani. Sembla com si l'alternativa minimalista o els jocs amb el relat que varen popularitzar-se en els darrers cinc anys haguessin tocat sostre com ho posa en evidència Viaje a Darjelling de Wes Anderson, obra fallida d'un dels directors més creatius dels darrers temps.

La crisi del cinema d'atraccions per a adolescents, després del fracàs de la curiosa versió de King Kong de Peter Jackson, sembla no saber quins productes fabricar per atraure els que consumeixen crispetes a les sales. Fórmules com les de La brújula dorada o Soy leyenda posen en relleu que el cinema de gran consum es troba en un camí sense sortida i que alguna cosa nova s'està covant.