El cinema de Wes Anderson sempre s'ha caracteritzat perquè posa en escena algunes famílies veritablement peculiars. Los Tenenbaums proposava una mena de crònica col·lectiva d'una anòmala família americana, mentre que Life Aquatic prenia com a excusa la figura d'un documentalista –alter ego de Jacques Costeau– per convertir un equip de rodatge en una peculiar família ambulant. Viaje a Darjeeling pot considerar-se com una obra atípica, ja que en lloc de partir d'una família establerta parteix d'una família fragmentada. El passatge cap a l'Índia que dóna títol a la pel·lícula pot considerar-se com el pretext que porta tres germans, que feia més d'un any que no es parlaven, a anar a la recerca d'una estabilitat perduda. L'Índia és refugi espiritual de la seva mare, però també l'espai que pot servir per tal de solidificar uns llaços que s'han trencat. La metàfora de la fragmentació i de la lluita d'una certa harmonia pot considerar-se com una metàfora sobre l'estat de la mateixa pel·lícula. Després de la brillantor formal i de l'originalitat de les seves dues altres propostes sembla com si Wes Anderson es trobés en un territori estrany i que decidís portar de viatge tot el seu univers per tal de trobar alguna cosa que li doni estabilitat, per trobar un camí de sortida per a un model de cinema que no sembla saber avançar més enllà de l'originalitat perduda.

És cert que a l'interior de Viaje a Darjeeling hi ha imatges molt belles i atractives, com la que ens mostra un tren que marxa mentre un home carregat de maletes –Bill Murray– és incapaç d'atrapar-lo. El to general de la pel·lícula revela un clar desig d'exploració d'un cert paisatge minimalista en què és més important el temps del trajecte que la resolució dels conflictes. Al costat de tots aquests elements n'hi ha, però, d'altres que trontollen. Potser el moment més discutible de la pel·lícula és quan ens mostra Adrien Brody enfrontant-se a l'Índia real, personificada amb la imatge d'un nen moribund. Wes Anderson no sap si convertir tot l'equip de rodatge en una ONG o continuar amb les brometes sense saber quin to trobar.

Tots aquests alts i baixos acaben convertint Viaje a Darjeeling en una proposta interessant, no tant pel que ens dóna, sinó perquè posa en evidència la recerca d'un camí sense sortida. Fins al punt que és molt més interessant per entendre l'estil de Wes Anderson veure el curtmetratge Hotel Monterrey, que ha acompanyat el film en algunes projeccions, que el llargmetratge sencer. Al final, fa la sensació que Wes Anderson ha perdut alguna cosa essencial al llarg del seu camí, que hi ha un sentiment de crisi irreversible que va més enllà del seu film i que s'instal·la en tot un model de cinema que comença a evidenciar un cert cansament.