Comencem d'una manera una mica banal. La maria és una galeta amb nom propi (la 222 s'anomenava pel seu número). «Maria, Maria, Maria» és un lament amorós, entre apassionat i melancòlic, que cantava l'italoamericà Toni a la noia de Puerto Rico, batejada amb el mateix nom del qual parlem, a West Side Story. La maria també tenia molt a veure en els moments d'inspiració de Bob Marley. Maria és un bonic nom recuperat. De petit, recordo que només se'n deien les iaies. Les nétes se'n tornen a dir, però a l'època de les mares eren més habituals les Maria Dallonses.

Maria és també la mare de Déu, desplaçada injustament dels pessebres –es tracta de la mare de Déu!– per personatges que poden tenir certa gràcia però que d'aquí a dos mil anys ningú no es recordarà d'ells (o sí): els caganers de Tamudo, Carod-Rovira, Fernando Alonso... De la famosa Maria de les Rambles, se'n recorda algú?

Maria és també el nom de la filla del dibuixant Miguel Gallardo. Una filla especial –tots els pares veuen especial la seva filla, em direu–. Però sí, la Maria és una noia especial, no només perquè és la filla de Miguel Gallardo, sinó perquè és autista, i el seu pare, que és un gran narrador gràfic, ha fet un llibre que explica les vacances que solen fer tots dos a Canàries. Miguel Gallardo és de Lleida i viu des de ben jove a Barcelona. La mare de la Maria és de Canàries i viu a Canàries amb la Maria. Per això Gallardo i la seva filla a més de saludar-se sovint gràcies a les càmeres web solen passar plegats uns dies de vacances a una mena de colònia de vacances a Canàries on tot són turistes alemanys.

DESDRAMATITZAR L'AUTISME
A banda de reflectir el seu anecdotari personal amb força gràcia, Gallardo ha fet a María y yo, una obra a mig camí entre el còmic i el llibre il·lustrat, un autèntic tractat per presentar la malaltia de l'autisme de manera didàctica, divertida i desdramatitzada. Gallardo ha utilitzat la seva professió per comunicar-se amb la seva filla i ensenyar-li tot el que pot. I ha volgut compartir aquesta experiència amb els seus lectors habituals i amb altres que potser s'apropin a l'obra perquè tinguin allò que algú en diria «el mateix problema». Però Gallardo, tot i les dificultats que poden derivar-se de l'autisme de la seva filla Maria, ara ja una noieta de 12 anys, no ho veu com un problema diferent als problemes que tenen els altres pares amb els seus fills.

Escriu al final del llibre: «La Maria és la Maria, jo sóc el seu papa, a vegades ens enfadem, però encara més sovint riem, no parem de xerrar, sobretot ella. M'agrada dibuixar per a ella i que això sigui una manera de comunicar-nos. La Maria és la millor filla que qualsevol pare voldria tenir.» Aquestes darreres paraules de Gallardo em van emocionar. I em vaig recordar quan en una entrevista que li vam fer la periodista Maria Palau (una altra Maria) i jo, en acomiadar-nos, li vaig preguntar per la filla. Se li van negar els ulls. Jo que sempre havia vist a Gallardo com un dels reis de la part més salvatge de l'underground barceloní dels setanta (Gallardo va crear Makoki amb Borrallo i Mediavilla), el tenia davant plorant d'enyor i d'estimació de pare. Havia oblidat que el temps passa i la gent canvia. Ara les millors obres de Gallardo parlen de vincles afectius. Fa un temps va il·lustrar el que va patir el seu pare per mantenir-se fidel a la República.

María y yo, que no és un llibre d'autoajuda, té un epíleg de la psiquiatra infantil Amaia Hervás, directora de la unitat de psiquiatria infantil i juvenil de l'hospital Mútua de Terrassa i consultora a l'Institut Universitari Dexeus que destaca de l'obra l'efecte de trencar els tòpics.

El llibre de Gallardo ha estat publicat en castellà per Astiberri, una editorial basca que ja va publicar còmics d'autor en català sense gaire èxit comercial.