De tot el procés que es derivà de la desamortització dels béns i les comunitats monàstiques del 1835, cal concloure, per una banda, en el total abandó del patrimoni artístic, que comportà danys irreparables en els nostres grans monestirs d'Escaladei i Poblet, en primer terme. Quant als grans arxius d'aquests cenobis tarragonins, que expliquen la història de segles de vida de les nostres viles i ciutats, en un principi el ministeri d'Hisenda s'hi interessà, per tal d'apropiar-se d'aquests títols de propietats, i dels beneficis econòmics que se'n derivaren. Tanmateix, tot aquest procés desamortitzador fou també portat a terme amb total caos i desorganització. Així, els grans arxius de Santes Creus, Poblet i Escaladei foren traslladats de mala manera a la Duana de Tarragona, i encara més, instal·lats de la pitjor manera possible, la qual cosa provocà la destrucció per la humitat i la brutícia de milers de valuosos documents. Només la casualitat –malgrat els esforços de Pròsper de Bofarull, director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que amb total lògica volia concentrar en aquell arxiu medieval tots aquests fons, tal com havia aconseguit per als de Girona i Barcelona– féu que de forma capriciosa els nostres arxius marxessin –potser per sempre– a Madrid, als baixos de l'Acadèmia de la Història, mentre es creava, a corre-cuita, a mitjan segle XIX, l'Archivo Histórico Nacional, per tal d'intentar posar ordre a tot aquest desgavell incautatori d'arxius religiosos espanyols.

Sigui com sigui, els nostres arxius tarragonins continuaren oblidats en aquella acadèmia, sense fer-ne ni el més mínim índex o inventari de la documentació. Únicament el jove diplomàtic reusenc Eduard Toda examinà ràpidament les caixes tarragonines, i va quedar impressionat per la gran quantitat de patrimoni històric de les nostres comarques, totalment oblidades a Madrid.

Des d'un punt de vista jurídic, l'Estat havia d'haver acomplert les ordres (publicades oficialment) de concentrar tots aquests arxius catalans desamortitzats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A la pràctica, però, el diligent director Bofarull (descendent de Reus) es trobà amb escassos mitjans i suport per portar-ho a terme, i així, com ja s'ha comentat, els arxius tarragonins foren exiliats a Madrid.

Quan els anys 20 i 30 Eduard Toda tornà a Escornalbou i a Poblet (on, recordem-ho, ja hi havia un nou òrgan rector, el Patronat, com més tard es crearia el de Santes Creus), reclamà, amb total legitimitat, el retorn d'aquests arxius, ja que aquests patronats ja tenien prou força jurídica per fer-ho.

L'any 1940 es produí un fet que creiem fonamental per poder justificar plenament el retorn dels arxius. Al monestir de Poblet hi retornaren els monjos cistercencs, és a dir, la institució fundadora del cenobi tornava a acomplir les funcions religioses per a les quals va ser fundat pels nostres comtes reis. Cal també aclarir un factor fonamental: la documentació d'una institució o d'un particular, encara que hagi estat sostreta o espoliada, la propietat continua sent sempre, de forma permanent, de la institució originària. És a dir, en el cas de Poblet, els seus arxius medievals i moderns, des del punt de vista jurídic, continuen sent propietat de la comunitat de monjos cistercencs. En els casos restants de Santes Creus i Escaladei, potser hi hauria més problemàtica, però és evident que ara és el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (a banda d'altres organismes que vetllen pel patrimoni monàstic, com és el cas de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus) la institució governamental que en té la cura i que, per tant, podria jurídicament reclamar el retorn dels arxius.

L'any 1984, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va tenir la brillant idea de crear, al Palau de l'Abat de Poblet, l'Arxiu Monàstic de Catalunya, disposició que va ser publicada al DOGC. Ignorem les causes que impossibilitaren la posada en marxa d'aquest arxiu, perquè creiem que fou una llàstima o una ocasió perduda per pressionar al Ministeri de Cultura de Madrid el retorn dels nostres grans arxius tarragonins. És evident que la llarga polèmica política, i l'anticatalanisme desfermat, des de fa anys, entorn dels famosos papers de Salamanca –procés encara llastimosament inconclús– no afavoreix gens que des de Tarragona s'endegués ara un nou procés reivindicatiu del retorn dels nostres arxius tarragonins. Ara per ara, ho creiem inviable.

Tanmateix, des del nostre punt de vista, un dia més o menys llunyà, seria obligació nostra que s'exigís la tornada a casa dels arxius que expliquen la nostra història secular. Altrament, els nostres investigadors actuals, si volen fer algun estudi, s'han de desplaçar a Madrid, o bé consultar microfilms, dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya, els quals, però, per la seva naturalesa medieval, són a cops de molt difícil lectura. I, més enllà de l'estudi, es tracta d'una qüestió de dignitat històrica envers Tarragona i Catalunya.