Ha calgut que Naomi Kawase, cineasta amb una commovedora mirada poètica que s'ha filtrat en els seus films sovint autobiogràfics entre el documental, el quadern de notes filmades, l'autoretrat i el retrat dels seus familiars, guanyés el prestigiós premi del jurat del Festival de Canes perquè el seu cinema excepcional tingués estrena comercial a l'Estat espanyol, on bona part de la seva filmografia anterior a El bosque de luto s'ha pogut veure a Barcelona a la Mostra de Films de Dones i al BAFF (Festival de Cinema Asiàtic) sense oblidar que el darrer festival de Sitges va recuperar Hotaru (2000), poema d'amor i solitud. Des d'Embrancing, el seu primer curt a la recerca del pare que va abandonar-la, Naomi Kawase ha explorat els temes de l'absència i del dol, de manera que El bosque del luto podria semblar-ne una culminació que contempla la possibilitat d'una curació que comporta afrontar radicalment el dolor per la pèrdua. Però aquest desig de curació, o almenys d'afrontar el dolor per poder-lo suportar, ja hi és en els seus films a la recerca del pare absent i, de manera intensa, també és perceptible a l'esplèndida Sarah (2004), en què la mateixa Kawase interpreta una dona adolorida per la desaparició sobtada d'un dels seus fills bessons.

A El bosque del luto, que no hauria de passar desapercebuda enmig de les festes i de les estrenes cinematogràfiques que formen part del comerç del Nadal, Naomi Kawase posa en relació dos éssers ferits pel dol: un home vidu i una de les seves cuidadores, que va perdre un seu fill. A la residència de jubilats on coincideixen hi ha un jardí que representa la naturalesa humanament ordenada. Caldrà que els dos personatges, a la recerca de la tomba de la dona del vidu, es perdin en un bosc per consolar-se en comunió amb la naturalesa. Kawase fa intensament present la dimensió física del bosc, però també, fent-hi bategar alguna cosa invisible en el visible, una dimensió simbòlica: Mogari fa referència al temps consagrat al dol i a la vegada a l'espai on viure el dol, però també a la sortida del dol. Perdre's en el bosc és la possibilitat de trobar-se: un mateix i amb l'altre, amb qui sentir-se menys sol. Així, en un moment especialment emotiu d'una pel·lícula que ho és molt sense caure en el sentimentalisme, la noia abraça amb el cos nu el vell per donar-li escalfor (després de la pluja purificadora) i reconfortar-lo anímicament: trobada física i espiritual. Perdent-se amb els personatges en el bosc, seguint-los en el seu viatge físic i íntim, l'espectador té la possibilitat de trobar-se un poema visual que revela la sensibilitat d'una cineasta que li farà sentir el desig de conèixer més la poètica de les seves imatges on el món es fa tan palpable com misteriós.