Amb aquestes paraules vaig iniciar la meva intervenció davant el consell nacional d'Esquerra en el qual es van ratificar, amb un ampli suport, les llistes per a les eleccions espanyoles. Les persones que m'acompanyaran formen un equip que combina la renovació amb la continuïtat i la joventut amb l'experiència; un grup, en definitiva, preparat i compromès.

L'objectiu electoral d'Esquerra en aquests comicis és consolidar el grup parlamentari propi que vam aconseguir fa quatre anys per primera vegada. Però essent molt conscients, avui més que mai, que davant l'escassa o nul·la voluntat que ha demostrat el president Zapatero en qüestions com ara la indefinició del nou model aeroportuari o l'ocultació permanent de les balances fiscals, per citar-ne dos exemples, caldrà exercir un paper contundent des de l'oposició.

Si com és previsible cap de les dues forces polítiques espanyoles que es reparteixen el pastís electoral no obté majoria absoluta, hi haurà partit, i nosaltres el jugarem. Però partim de dues premisses bàsiques: la primera és que si d'Esquerra depèn, el PP no tornarà a governar mai a Espanya. I la segona és que l'actuació d'Esquerra serà exclusivament parlamentària i sempre condicionada a una visualització en l'avenç cap a la desaznarització de l'Estat. No negociarem cap acord de govern, perquè no en volem formar part. Aquell no és el nostre govern, i la falta de voluntat evidenciada pel govern de Zapatero per avançar cap a un reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat ho fa inviable. És obvi que no tots els grups catalans a les Corts pensen així, i que alguns serien capaços –ho justificarien amb vagues promeses o prebendes partidistes– de certificar un suport incondicional a canvi d'un cobejat ministeri.

En aquesta ocasió no han escenificat cap visita al notari. No toca quan l'objectiu no és cap altre que aconseguir l'anhelat ministeri, ja sigui pactant a dreta o a esquerra. Insisteixo que no vull ser ministre d'Espanya, perquè represento l'única força política catalana amb veu pròpia a Madrid que ho pot dir amb veu alta i clara. Però més alarmant per a Catalunya i per a tots els seus votants és aquesta determinació per pactar a tota costa amb qui obtingui més escons, es digui Zapatero o es digui Rajoy. En aquest darrer cas, amb l'agreujant d'evidenciar una fragilitat de memòria esfereïdora que passa per alt la recollida de signatures i el recurs davant el Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'andanada nacionalista en campanyes com la del Somos España , la defensa impertèrrita del secessionisme lingüístic contra tota raó científica, el foment descarat de la catalanofòbia o la proposta de reforma de la llei electoral per consolidar el bipartidisme i excloure de l'arc parlamentari tots aquells que incomoden l' stablishment madrileny.

Mentre administrativament continuem sent espanyols i els impostos es recaptin a sis-cents quilòmetres de distància, caldrà continuar apostant fort per defensar els interessos de Catalunya al Congrés davant el pretext recurrent de «l'interès general» a què tant ens tenen acostumats socialistes i conservadors. Ja deia Josep Pla que no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. Jo penso sincerament que la gestió del president espanyol, sobretot en la segona meitat d'aquesta legislatura, no difereix gaire de governs anteriors. Com si fos un mag envalentit pels crits d'ànim dels seus seguidors, l'hem vist treure del barret promeses de tot tipus amb una frivolitat sorprenent: donaré suport a l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya, el català serà oficial a Europa, tornaré el castell de Montjuïc, el TAV arribarà el 21 de desembre, publicaré les balances fiscals, traspassaré rodalies l'1 de gener o proposaré un model de gestió de l'aeroport del Prat aquesta tardor. Ha arribat l'hivern, i amb ell sembla que els traspassos es congelen. El desenvolupament estatutari va arrencar de forma mandrosa, però després de pocs mesos el govern espanyol ha optat per congelar-lo. Hi ha qüestions que són complexes, però n'hi ha d'altres que només depenen de la voluntat política de voler-les aplicar, com és el cas de la definició del model de gestió del Prat.

Davant d'aquest context, la voluntat de l'única esquerra catalana que hi ha al Congrés és defensar sense cap mena d'hipoteca els interessos de Catalunya, amb grup propi, plantant cara i fent-nos sentir amb força.