A l'interior d'una pel·lícula com American Gangster sembla que s'hi refugien dues de les principals obsessions de cert cinema americà contemporani. La primera té a veure amb l'estructura de la pel·lícula. American Gangster explica sobretot una història en paral·lel. Tota la pel·lícula està teixida al voltant de dues línies que estan condemnades a creuar-se i que no ho acaben de fer mai. Frank Lucas –Denzel Washington–, un gàngster que ha aixecat a Harlem un important imperi de la droga, és perseguit per un jove policia anomenat Richie Roberts –Russell Crowe– obsessionat per trobar la prova que permeti dur-lo a la presó. El tàndem Frank Lucas/Richie Roberts pot considerar-se com una actualització del mite de Billy the Kid i Pat Garrett, el bandoler perseguit per un policia obsessionat. El joc entre els dos mons que funcionen de manera alternada permet a Ridley Scott retratar el món de la màfia afroamericana i la seva constitució dins de l'imperi de la droga, desmuntant alguns dels tòpics clau sobre les pel·lícules de criminals, però també li permet jugar amb el món de la policia, les seves obsessions i les seves manies per arribar fins a l'aniquilació de l'home que sempre es fa escàpol. De forma curiosa, sembla com si el joc entre gats i rates d'Infiltrados marqués unes línies temàtiques, mentre que la idea de l'obsessió que travessava Zodiac prengués una altra volada.

La segona línia que invoca American Gangster té a veure amb el desig, per part de cert cinema americà, de tornar cap als anys setanta. Sembla com si els setanta fossin el veritable paradís perdut que determinat cinema vol conquerir per fiançar-se ell mateix. Els setanta és el temps de la crisi post-Vietnam, de la mort del pare amb el Watergate, però també són els anys del nou Hollywood, el temps en què gent com Francis Coppola i Martin Scorsese estaven establint les bases d'uns nous models de cinema radical que canviarien l'estructura i les formes. En un moment de crisi dels blockbuster i de caiguda del model independent, el paradís perdut dels setanta no fa més que sorgir a cada nova obra –des de Zodiac fins a La gran estafa–, esqueixant fins i tot en les d'un cinema conformista i tot terreny com el de Ridley Scott.

El joc entre les dues línies pot convertir American Gangster en una gran pel·lícula, en un dels plats forts de la collita americana de la temporada. Malauradament, la pel·lícula es queda a mig camí de tot allò que proposa. Com a pel·lícula de gàngsters no té prou volada, com a thriller li falta més força interna, com a obra reflexiva sobre els mites d'una determinada època no acaba de funcionar. Fa la sensació que American Gangster és una obra massa funcional, que vol volar però que no s'hi atreveix, en la qual tot queda a mig camí i tot acaba enterrat en una curiosa capa de mediocritat.