Vet aquí dos llibres que no tenen res a veure entre ells, però que recomanem. L'un és realitat i l'altre, ficció (si bé aquesta distinció està sobrevalorada: ningú sap massa bé què caram és realitat i què és ficció, com demostra, per exemple, el fet que ens inventem records, sense ser-ne conscients). Tanmateix, tots dos llibres juguen amb les eines de la narrativa i l'assaig, i tots dos tenen una prosa continguda (en el segon llibre l'estil és telegràfic).

SANLLORENTE.
Jaume Sanllorente, nascut a Barcelona el 1976, ha publicat Sonrisas de Bombay a l'acabada d'estrenar editorial Plataforma. El llibre podria ser un testimoni colpidor de la seva trajectòria biogràfica recent –que de seguida resumirem–, però va més enllà, atès que té ambició literària malgrat no fer literatura. Un llibre ben escrit, en el qual s'agraeix la contenció. Hi ha més contenció en aquest llibre que en els informatius de qualsevol televisió, perquè a la televisió la sang i el fetge s'utilitzen per fer pujar l'audiència, i aquí, en canvi, l'autor ha relatat l'experiència no pas per commoure –si bé commou, i molt– sinó per ajudar uns nens, i per deixar un testimoni escrit dels seus avatars, per si de cas el maten. Per si el maten les màfies de Bombai, que l'han amenaçat de mort reiteradament.

Jaume Sanllorente, periodista de formació, treballava en una publicació d'economia de Barcelona fins que un dia, tot i el que seu destí inicial era un altre, va viatjar a l'Índia –un país que no li va agradar: «no et pot agradar un país amb tanta misèria i on la gent pateix tant»– i per casualitat va descobrir un orfenat a punt de tancar. Si tancaven, quaranta nens havien de tornar al carrer amb un destí segur: o bé la prostitució o bé l'amputació d'extremitats perquè fessin més pena a l'hora de demanar caritat pels llocs més concorreguts, especialment els hotels de cinc estrelles. Com més mutilat està el nen, més pena fa i més diners van a parar a les mans de la màfia. Sanllorente relata en el llibre com ho va deixar tot, es va vendre alguna de les seves escasses propietats, i va anar a viure a l'Índia a ajudar aquells nens; no li agrada que l'anomenin heroi, diu que ningú hauria tancat els ulls si hagués vist el que va veure. Aquells nens ara són tres mil i escaig, i en Jaume ha creat una ONG, Sonrisas de Bombay, i ha impulsat diferents projectes per ajudar, per exemple, els leprosos i els seus familiars, estigmatitzats tots dos, malgrat que el setanta per cent dels leprosos del món són a l'Índia. El llibre és el relat dels passos que ha seguit en Jaume, i, com dèiem, s'agraeix que no s'entretingui cas per cas a detallar el calvari d'alguns nens: és el que hauria fet un mal escriptor, o un reporter barat. Són nens que desperten molta compassió, és cert, però no calen segons quins detalls que Sanllorente evita o tracta amb mà mestra (violacions reiterades de pares i avis, per posar un exemple). Cap al final del llibre, l'autor explica que un bon dia –després que li cremessin l'oficina dues vegades– la policia el va anar a veure i li va dir que havia d'acceptar dur una pistola al damunt o un escorta al costat, les vint-i-quatre hores del dia: les màfies el volen matar; els està impedint que prop de tres mil nens vagin a parar a les seves mans. Conscient d'això, Sanllorente accepta l'escorta, i el que hagi de venir. I decideix escriure aquest llibre commovedor per si de cas, i per deixar un testimoni lloable que animi els lectors a ajudar els altres. No cal ser espiritual, i no cal anar a l'altra punta de món. De fet, comprant el llibre ja estem ajudant una mica. Enhorabona, Jaume.

KOHAN.
L'últim premi Herralde de novel·la ha anat a parar, com els darrers cinc anys, a mans argentines. En aquest cas el premiat és Martín Kohan, del qual Anagrama acaba de publicar Ciencias morales. Kohan té una llarga trajectòria al darrere; ha publicat tres llibres d'assaig i sis novel·les. L'ambient, com el de La ciudad y los perros, de Vargas Llosa, és el d'un col·legi claustrofòbic. La protagonista és Maria Teresa, responsable de la disciplina del centre, de tan sols vint anys. La protagonista pretén descobrir si algun dels alumnes fuma als lavabos, i per això instal·la el seu punt d'observació en un lloc adient per veure-ho tot, no només el fum del tabac. Hi ha morositat, hi ha repressió sexual, hi ha ignomínia, i hi ha escatologia. I, sobretot, hi ha la immoralitat de la dictadura. És ficció i podria ser realitat. Com en el llibre anterior, allò que importa és que traspua veritat.