Ara fa deu anys circulava per les cartelleres una pel·lícula que, amb el temps, esdevindria més popular com a recepta útil per a les festes de comiat de solter, que pels seus mèrits estrictament cinematogràfics: The full monty. Estava dirigida per Peter Cattaneo i tenia com a principal esquer un hipotètic streap-tease masculí protagonitzat per un grup d'aturats que buscaven la felicitat. La pel·lícula semblava portar fins al paroxisme un tipus de fórmula de cinema social típicament britànica, amanint-la amb unes quantes dosis de poca-soltada sexista amb la qual es pretenia atreure tot tipus de públic. En certa manera, Irina Palm de Sam Garbarski podria considerar-se com una mena de filla adoptiva de The full monty. Encara que l'argument de les dues pel·lícules no tingui cap punt de contacte, és evident que a Irina Palm hi ha una voluntat de repetir la fórmula d'un cert cinema social i mostrar una certa transgressió sexual. Aquest cop, la protagonista és una dona madura, que quan sap que el seu nét només pot curar-se d'una greu malaltia si viatja a una clínica australiana, decideix endinsar-se a l'infern del sexe –el Soho londinenc– i convertir-se en una musa de la masturbació. Els homes posen el penis en un forat i la dona amagada a l'altra banda es disposa a fer-los curiosos massatges, fins que acaba convertint-se en la reina invisible d'un local només apte per a mascles.

Irina Palm és la clàssica pel·lícula que s'esgota poc temps després que coneguem la seva trama. En un primer moment sorprèn la poca-soltada del seu argument i, al cap de poca estona, no fem res més que estar pendents de la manera com el director pot acabar fent versemblant el relat. La pel·lícula s'esforça en fer-nos creure que una àvia pot esdevenir un símbol eròtic i posteriorment, el relat no para de demostrar-nos que la baixada a l'infern no és més que un acte de redempció fet per una bona causa. La pretesa crònica desinhibida de la dona que masturba al Soho acaba convertint-se en una mena de conte moral en què el personatge femení es redimit perquè masturba per una bona causa: guanyar diners per operar el seu nét. En els moments finals, tota l'intriga no fa més que donar voltes a una sèrie de sortides típicament melodramàtiques. Ens assabentem que el seu fill descobreix quina és la feina de la seva mare, que la xafarderia s'instal·la al cor del pub i que les companyes moralistes li retreuen la seva feina, mentre que la dona acaba trobant al Soho un lloc per ella mateixa, un espai de retrobament personal en el qual el premi principal no és cap altre que un hipotètic amor compartit. Irina Palm no és ni una bona pel·lícula social a la manera dels bons temps de Ken Loach, ni una comèdia anglesa de tonalitats agredolces, més aviat és la clàssica pel·lícula que busca una fórmula d'atracció i que un cop la troba no fa més que exhibir-la fins a l'esgotament. A part de la correcta interpretació de Marianne Faithfull, Irina Palm no té cap altra interès.