Al final d'una de les pel·lícules franceses de la temporada titulada La question humaine, un personatge afirma de manera contundent que un dels problemes clau de la despreocupació social bé determinat per l'ús del llenguatge. L'home, en el transcurs d'un monòleg impressionant, ens recorda que la correcció lingüística ha fet que alguns temes clau que el marxisme havia posat en primer terme i que continuen vigents en la nostra societat hagin quedat obsolets. El personatge interpretat per l'actor Lou Castel insisteix en la manera com en el món laboral s'ha produït una transformació progressiva del llenguatge, per tal d'adaptar-lo a la mentalitat neoliberal fins a crear nous sistemes de control que han institucionalitzat algunes pràctiques sofisticades d'alienació.

Avui, per exemple, ningú parla de plusvàlua. Es considera, per exemple, absolutament normal que hi hagi treball precari i que les grans corporacions presentin xifres astronòmiques dels seus beneficis. El concepte plusvàlua que va ser el gran cavall de batalla de tota l'economia marxista ha estat considerat un terme obsolet perquè remet a una idea de lluita de classes que ha estat dissimulada pel sistema.

Parlar de plusvàlua resulta políticament incorrecte perquè els beneficis han estat batejats com el motor de l'economia, no com allò que procura el malestar i l'explotació dels que treballen. Antigament, els responsables de controlar el rendiment dels treballadors eren anomenats en castellà els «capataces». Ara, els que realitzen aquesta feina s'anomenen responsables de recursos humans, ja que els treballadors han deixat de ser individualitats i s'han transformat en simples recursos al servei d'un complex engranatge.

La question humaine de Nicholas Klotz explica la història de Simon –extraordinari, Mathieu Almaric–, que és anomenat responsable del departament de recursos humans d'una gran corporació. L'home, que té una formació com a psicòleg, s'ha d'encarregar de revisar periòdicament els sistemes de producció dels treballadors, mentre se li encarrega una complicada missió consistent a observar detalladament un dels vells fundadors de l'empresa, Mathias Jüst. A mesura que avança el seu treball, Simon descobreix que l'empresa d'origen alemany per a la qual treballa va ser creada pel nazisme, que els mètodes de producció utilitzats varen ser els mateixos que es feien servir en els camps de concentració –no els camps d'extermini– i que hi ha un paral·lelisme essencial entre la racionalitat amb què va plantejar la divisió del treball en els camps nazis i les formes de productivitat del present. Mathias Jüst no és més que un personatge fosc, que condueix cap a la memòria del nazisme. La gran diferència entre els vells mètodes dels camps i els utilitzats en les empreses radica en la utilització del llenguatge.

La polèmica conclusió a la qual arriba La question humaine no fa res més que posar damunt de la taula un seguit de temes de què el filòsof Miguel Morey va tractar en un llibre titulat Deseo de ser piel roja(guanyador del premi Anagrama d'assaig) on ens recordava com la modernitat capitalista havia trobat el seu moment àlgid amb el nazisme i com algunes empreses d'origen alemany que ens ajuden a combatre el mal de camp o ens proporcionen còmodes automòbils estaven darrere el projecte d'aixecar el país mitjançant la utilització de mà d'obra esclavitzada i gratuïta.