Acabada la Guerra Civil, Àngel Planells (Cadaqués, 1901-Barcelona, 1989), que havia fet amistat amb Magritte, Foix, Dalí i Gasch, que havia exposat a les avançades Galeries Dalmau de Barcelona, que havia participat a Londres a la primera exposició internacional surrealista, que havia tingut l'exquisit poeta andalús Emilio Prados entre els seus primers compradors, va veure com tot aquell món del qual havia format part s'ensorrava estrepitosament i era substituït per la més mesquina de les subsistències. «Vaig haver de dedicar-me a pintar marines, paisatges, bodegons, tot això per poder anar vivint», explicava el pintor anys després recordant aquella època grisa en què va haver d'adaptar l'audàcia poètica de la seva pintura al gust de les classes benestants. Fins que el galerista francès establert a Barcelona René Metras no va rescatar-lo, a partir de finals dels seixanta, a través d'una sèrie d'exposicions col·lectives per revalorar l'avantguarda, Planells va viure en la més absoluta discreció com a professor de dibuix i autor dels quadres que li exigia el mercat, de factura aparentment realista, llepada i complaent, encara que sovint s'hi revelava l'esperit d'abans en forma d'irònics missatges xifrats.

L'oportunitat de veure reunida per primera vegada una àmplia representació d'aquesta obra considerada menor i comercial permet confirmar l'apreciació que en fa el crític Josep M. Cadena en el text del catàleg editat ara per la Fundació Planells. La mateixa ambientació d'aquests bodegons austers, quasi miserables, ja haurien de fer sospitar, amb les parets nues i escrostonades; els gots que més que aigua semblen contenir la medecina d'un malalt; el mateix drap de cuina, la mateixa sanefa, repetit de quadre en quadre; el pa blanc i la carn, ingredients tan il·lusoris com l'ocellet de paper que els acompanya; aquest escadussers manuals d'història de l'art, només accessible en efecte a través de la reproducció, no pas de l'experiència o el viatge, i el bitllet de mil, amb la gloriosa estampa dels Reis Catòlics, damunt el prestatge d'una casa miserable que el més probable és que no n'hagués vist mai cap.