«S'estan empresonant idees», ha dit el govern basc, i aquest és un tema francament preocupant. En un debat sobre la llibertat de premsa, en homenatge a la figura, la personalitat i l'obra de Ramon Barnils, periodista radical, home compromès amb el seu temps, es van exposar aquestes irregularitats i es va clamar contra l'atac judicial a les iniciatives socials en l'entorn independentista. Sobretot perquè, arran de la sentència de dimecres en el sumari 18/98, resulta que l'Audiència Nacional ha dit, amb totes les lletres, que part del moviment abertzale és «el cor i les entranyes» de l'organització terrorista ETA.

La llei de partits, que ara és assumida amb normalitat i de la qual ben pocs fan escarafalls, va ser i és en l'actualitat un atac frontal a les llibertats democràtiques, un text fet a mida d'una organització, una norma pensada amb posterioritat al «delicte»: tot allò que atempta contra els principis jurídics més elementals. D'aquella llei, aquestes conseqüències. D'aquella llei, l'arrossegament d'un estat de coses que ha esquitxat la vida política espanyola en els últims anys. D'aquella llei, la persecució d'entitats, persones, mitjans de comunicació que maldaven per un projecte polític no necessàriament lligat a la violència, però amb uns objectius finals similars als que desitgen els violents. Aquesta és la clau de volta de la sentència 18/98. L'equiparació de l'objectiu amb les estratègies. No dic que no hi hagi ciutadans amb delits terroristes que s'hagin aprofitat de la infraestructura cívica. Però no es pot dir que aquesta estructura sigui terrorista, tot i haver-hi aquests ciutadans. Jo no en sóc, d'independentista. No milito en cap d'aquests grups ni en organitzacions similars. I jo, tanmateix, com qualsevol persona que desitgi un estat democràtic, amb respecte per les regles del joc, amb netedat i justícia, reclamo el dret a l'existència pacífica i normal dels que ho volen ser i lluiten per ser-ho, sense que ens hagin de fer passar bou per bèstia grossa.