Al principi hi ha el blanc i el silenci. Abans que res i com a condició de possibilitat de la resta d'imatges i de sons de Die Stille vor Bach, aquesta pel·lícula de Pere Portabella que arriba a la cartellera com un regal de Nadal, que ho serà per a la resta de les nostres vides. Hi ha, doncs, el blanc que no és negació, sinó superfície on crear imatges, i el silenci necessari que ha de precedir la irrupció de la música mitjançant una pianola (un objecte provinent del món de Carles Santos, coguionista de la pel·lícula amb molts d'anys de complicitat creativa amb Portabella) que volta per l'espai buit de les exposicions temporals de la Fundació Miró. La música de Johann Sebastian Bach, però també algun detall de la de Felix Mendelssohn i Gyögy Ligeti, continuarà inundant les imatges de Portabella (amb una fotografia esplèndida de Tomàs Pladevall) amb fragments de les inesgotables Variacions Goldberg, de fuges, de cantates, de suites per a violoncel i, finalment, del Magnificat. La música, que a vegades desapareix amb els diàlegs o amb el retorn del silenci, es barreja en el curs de la pel·lícula amb els sorolls del món contemporani, però Portabella vol fer present que, tot i així, la immensa creació de Bach resta entre nosaltres, que continua embellint-nos la vida, a vegades de manera inesperada. Que la música de Bach (no només de Bach, però la seva obra és un referent clar, preciós, ineludible) pot revelar-se en el metro (esplèndida la seqüència del grup de violoncels interpretant en un vagó el preludi de la suite núm. 1), en la cabina d'un camió a través d'una harmònica, en una habitació d'hotel en què tocar el fagot pot fer companyia, en un apartament l'endemà d'una nit que potser ho ha estat d'amor i que precedeix un viatge.

Les imatges relatives al present, amb les quals Portabella també ens mostra que Bach ha esdevingut un reclam turístic a la ciutat de Leipzig, on va viure els seus últims vint anys de plenitud creativa treballant com a director musical de l'església de Sant Tomàs, es combinen amb aquelles que imaginen la quotidianitat del músic (complint amb l'encàrrec de Goldberg, tocant l'orgue, aconsellant un dels seus fills després que aquest interpreti un tema del pare al clavecí) i aquelles altres que posen en escena llegendes, com ara que algunes partitures de Bach li van arribar a Mendelssohn perquè el seu carnisser hi embolicava la carn. Aquesta pel·lícula, que arriba disset anys després d'El pont de Varsòvia i que possiblement existeix perquè l'entusiasta descobriment internacional del cinema de Portabella a través de museus i festivals ha animat el cineasta a fer-la, és una experiència de llibertat creativa que permet l'espectador convertir-se en creador de la seva relació amb les imatges i els sons associant i fent repicar les escenes que se succeeixen deslliurades de la causa-efecte de la continuïtat narrativa.

Die Stille vor Bach és una joiosa experiència cinematogràfica en què l'espectador té una cita amb la bellesa que no és aliena a la saviesa cinematogràfica amb la qual el cineasta composa els plans de la pel·lícula, que és una proposta que estimula la sensibilitat i la reflexió. Això últim perquè, a través de Bach, Portabella també reflexiona sobre Europa i no oblida les seves ferides. Aquesta Europa amb tot un llegat cultural i artístic que, com ha dit George Steiner, no només no va ser capaç d'evitar la barbàrie, sinó que, com ho exemplifica la utilització de la música per part del nazisme, hi va arribar a mantenir una complicitat. La música també pot fer mal. És així que, en un moment de la pel·lícula que demostra la potència de les imatges creades per Portabella, un piano cau a l'abisme. Això no vol dir que l'art no pugui salvar, no ajudi a viure. Un exemple n'és aquesta meravella que, quan ja no l'esperàvem, ens dóna Portabella.