El Brasil és un país enormement desigual. La majoria de la població viu per sota del llindar de la pobresa; i aproximadament un 15%, en la pobresa absoluta (amb menys de 40 € al mes). I, d'altra banda, gairebé el 12% de la població major de 15 anys és analfabeta. L'actual sistema educatiu brasiler presenta una estructura «en creu» poc habitual a la resta del món occidental. De fet, l'ensenyament elemental de qualitat és privat; i, en canvi, les millors universitats són públiques. En altres paraules, la majoria dels nens tan sols poden accedir a escoles públiques, on els nivells formatius resulten tan insuficients que rarament poden superar el vestibular –la prova d'accés equivalent a la selectivitat– i entrar a les bones universitats; s'han de resignar a intentar matricular-se en institucions universitàries privades de menys qualitat que difícilment es poden pagar. Mentre que, en contraposició, els fills de les famílies adinerades estudien en escoles privades, des d'on poden accedir sense problemes a la universitat pública. De tal manera que, en aquesta societat tan complexa, el sistema educatiu consolida les injustícies del passat i posa els fonaments de les desigualtats del futur.

Aquesta setmana, per exemple, s'ha fet públic un estudi de l'OCDE (l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), en què es posa de manifest aquesta paradoxa. D'una mostra de 34 països occidentals, el Brasil és el que gasta menys en educació. Anualment, hi destina una mitjana d'uns 1.303 $ per estudiant (des de primària fins a la universitat). Molt lluny dels 7.527 $ per capita del conjunt de la mostra analitzada; i, òbviament, molt inferior als 13.458 $ anuals invertits en cada luxemburguès, el país que gasta més en els seus estudiants.

En canvi, les dades són del tot diferents quan ens fixem en la despesa universitària. En aquest àmbit, amb 9.019 $ anuals per estudiant, el Brasil està al nivell d'Irlanda i de l'Estat espanyol; i per davant de Mèxic, Portugal, Itàlia i Nova Zelanda. En altres paraules, l'estudi confirma l'estructura «en creu» d'aquest sistema educatiu, que retroalimenta la desigualtat de la societat, facilitant l'accés a la universitat de qualitat només a aquells que han pogut pagar una bona educació primària privada.

El futur del Brasil, doncs, implica necessàriament invertir en un sistema escolar públic de qualitat, que garanteixi igualtat d'oportunitats i vies adequades de promoció social i professional. Sens dubte, a la ultraliberal economia brasilera, l'expansió de l'estat del benestar pot ser un dels principals motors del creixement econòmic del futur. Encara més, com demostra l'experiència a la resta del món occidental, aquest creixement tan sols podrà ser sostingut si es fonamenta en un sistema educatiu de qualitat. L'ensenyament és una eina imprescindible per avançar cap a una societat més pròspera i més justa.