La retransmissió del gol de Koeman que va donar al Barça la seva primera copa d'Europa enceta un documental –el primer que s'hagi fet mai sobre Tete Montoliu– en el qual queden plenament recollides les cèlebres dèries del pianista del carrer Muntaner. Burrull, qüestionant una de les grans llegendes que sempre han circulat al voltant de Tete Montoliu, es nega a creure que el pianista toqués en directe al mateix temps que escoltava, per mitjà d'uns dissimulats auriculars, la retransmissió del Barça. Tete, però, en una de les entrevistes que s'inclouen en el documental, anhelós d'alimentar una fama sempre ben lligada a la conya marinera, reconeix sense gaire miraments que un dia un recital a la Jazz Cava de Terrassa va coincidir malèficament amb un matx entre el Barça i el Bilbao. I que, murri ell, hi va saber trobar una solució.

Un Tete capaç d'enginyar qualsevol cosa per magrejar una dona i d'endossar a un músic que el saludava emocionat que, si no recordava el seu nom, era perquè devia ser realment molt mal músic, és una part del personatge –la que ha minat d'anècdotes tants i tants sopars de músics catalans– que recull el documental. L'altra és la d'un músic l'obra del qual ha traspassat fronteres com ben pocs artistes catalans han aconseguit mai. Aquella «figura mig fantasmagòrica d'un xicot que era un extraordinari pianista» que Serrat es va trobar quan, de ben jovenet, va acompanyar el seu pare lampista al pis dels Montoliu, es va acabar convertint, com s'il·lustra en el film, en un dels músics més internacionals del país, capaç de compartir concerts ben vigorosos amb Dexter Gordon a Dinamarca i aixecar passions en terres japoneses, com relata Pujol-Baulenas.

Un reportatge del No-Do sobre «el gran concertista de jazz Tete Montoliu»; un retrobament entre el pianista i la que sempre va considerar la seva gran mestra, Petri Palou; una entrevista de Ramon Pellicer a Montoliu poc després que aquest carregués contra els mètodes d'ensenyament de les escoles de música moderna; diferents fragments de l'entrevista que Josep Maria Espinàs li va fer a TV3; Montoliu lloant el trompetista terrassenc Josep Maria Farràs, i, finalment, Comelade, Fumero, Pascual, Benítez i Xirgu vaticinant com podria haver rebut Tete Montoliu el singular projecte musical que, amb el nom de The Art Eixample of Canigó, ha servit aquesta tardor per retre-li homenatge a l'Altaveu de Sant Boi i el Festival de Jazz de Barcelona, són altres escenes d'un documental que s'afegeix als que el Grup Enderrock, en la seva vessant més arqueològica, ha dedicat ja a Ovidi Montllor o el Canet Rock.

Tete Montoliu, una mirada es pot adquirir amb el dissetè número de Jaç, que en el marc de l'oferta anomenada Les revistes dels cinc sentits, s'encarta aquest mes, i a preu reduït, juntament amb les publicacions Bon Art, Cupatges i Eben.

EL DUET, ARA EN DISC
«Colina no toca com un dels grans... és un dels grans», deia Tete Montoliu del contrabaixista navarrès Javier Colina. «Era una persona única, que és al que pot aspirar un artista», diu Colina de Montoliu en el documental Tete Montoliu, una mirada. Els dos músics, després de tres setmanes de concerts en ple estiu al Café Central de Madrid, van enregistrar uns temes que, ara, el segell Contrabaix de Sant Feliu de Llobregat, posa en circulació en el disc 1995.