Obro un diari a l'atzar i hi trobo impresa a quatre columnes una imatge que em trasllada d'un salt a una època molt remota. No l'havia tornat a veure més, però l'he identificat a l'instant, sense haver de llegir-ne el peu. En primer terme, una dona asseguda prop d'un arbre, amb vestit negre i davantal blanc, mira melangiosament cap a l'infinit. Al fons, un home es disposa a cavar amb una aixada la terra àrida d'un camp. El peu de la foto, que jo hauria pogut redactar de memòria, diu: «Fotograma del film Porta closa, d'Enric Fité.»

Aquesta pel·lícula va ser durant molt de temps la joia de la corona d'un moviment fundat fa 75 anys, especialment actiu a la Catalunya de la postguerra: el cinema amateur. Va guanyar, l'any 1947, la medalla d'honor i el premi extraordinari d'Espanya i, entre quaranta films d'onze països, el primer premi del concurs internacional celebrat a Estocolm. El seu director, de Mataró, formava part d'una colla d'artistes que filmaven amb càmeres de 16 mm i que sabien vèncer les limitacions tècniques amb un superàvit de sensibilitat: Llobet-Gràcia de Sabadell, Font de Terrassa, Balañà i Feliu de Barcelona, Varés de Girona, Mallol de l'Empordà...Tots ells van crear prodigioses miniatures cinematogràfiques. La imatge en blanc i negre, sense veu, tenia un poder suggeridor i una capacitat expressiva que es perdrien amb els progressos posteriors a l'invent. Sovint aquelles obres eren enigmàtiques i podien tenir dues lectures: la més òbvia i la secreta, la que només sabien els iniciats i que els censors no havien pogut endevinar. Porta closa, per exemple, narrava la història d'uns pares que veien morir la seva filla i que es refeien del trauma amb la perspectiva del naixement d'un nou fill, però molts la van entendre com una paràbola sobre la mort d'un règim i l'esperança d'un canvi polític. Aquella Porta closa, doncs, no tancava res. Ben al contrari, pertanyia al cinema amateur que, com havia dit Jean Cocteau, tenia «el privilegi d'obrir les portes prohibides».